Corea, el poble esclavitzat que va utilitzar l’esport per aixecar el cap

BarcelonaEl 1992, Hwang Young-cho va guanyar la marató dels Jocs de Barcelona. A l’Estadi Lluís Companys moltes mirades van buscar el seu entrenador, Sohn Kee-chung, que havia sigut campió olímpic de la marató del 1936, als Jocs Olímpics de Berlín. I aquest, amb una rialla tímida, va celebrar el triomf del seu deixeble recordant el seu dolorós triomf molts anys abans. A Berlín, envoltant el guanyador de la plata, el britànic Ernie Harper, hi havia dos coreans seriosos, ja que els obligaven a competir com a japonesos: Sohn Kee-chung i Nam Sung-yong. “L’esport és clau en la història coreana, ja que ha sigut un element de reivindicació. Primer, de la mateixa existència com a coreans. I, després, per separar les dues Corees”, escrivia l’historiador Hackchan Rhee, mort el 2017.

L’Imperi Japonès va ocupar la península de Corea ja a inicis del segle XX, cosa que va posar punt i final a la independència coreana. “Corea va ser envaïda i intervinguda una vegada i una altra pels seus veïns poderosos, especialment xinesos i japonesos, però també russos, nord-americans i europeus, com els francesos. Corea ha hagut de reivindicar la seva existència”, deia Rhee. El 1910, el Japó, en plena política expansionista, va envair la península. Quan va arribar el 1936, milions de coreans ja feia dècades que patien l’opressió i la falta de llibertats. La història de SohnKee-chung ho exemplifica bé. Des dels seus temps d’estudiant ja destacava com a atleta, i el 1935 va batre el rècord mundial en la prova de la marató a Tòquio. El Japó, doncs, el va incloure a la llista d’atletes per als Jocs Olímpics de Berlín, però tots van ser inscrits amb noms japonesos: els calia justificar que Corea era seva i, de passada, intentar fer veure que els grans esportistes eren japonesos. Sohn Kee-chung, doncs, va guanyar la marató amb el nom de Son Kitei, i Nam Sung-yong va guanyar el bronze amb el nom de NanShoryu. A Seül, el diari nacionalista coreà Dong - a Ilbo va eliminar de les fotos la bandera japonesa del xandall, un fet que va comportar la clausura del rotatiu i que vuit periodistes fossin engarjolats per les autoritats nipones. “Milers de dones coreanes van ser convertides en esclaves sexuals i milers de joves esclavitzats al front. Corea era una nació esclavitzada que després ha necessitat sentir que està viva”, deia Rhee per explicar per quina raó guanyar als esports va començar a ser important quan Corea va recuperar la independència. Però amb la independència va arribar la guerra civil que va dividir la península en dos estats. I l’esport va ser una de les armes que tots dos règims van fer servir per ocupar un espai i alçar la moral de la població.

En l’actualitat, Corea del Sud ja ocupa la quinzena posició al medaller històric dels Jocs, amb un domini impressionant en esports com el tir amb arc o el patinatge de velocitat sobre gel. En total, 317 medalles entre Jocs d’Estiu i d’Hivern, per les 56 de Corea del Nord. Espanya, perquè us en feu una idea, n’ha guanyat 150 en total. “Tots dos governs van invertir en el seu esport, i guanyar medalles és una qüestió d’estat”, deia Hackchan Rhee. Quan la guerra va acabar el 1953 i el país va quedar dividit al paral·lel 38, l’esport va ser un símbol d’orgull nacional.

L’acostament

El 1963, però, el Comitè Olímpic Internacional va aconseguir reunir per primer cop delegats olímpics de totes dues Corees, però la reunió només es va posar d’acord en un punt:si un dia competien unides, la cançó tradicional Arirang es faria servir com a himne comú. El 1983, després del boicot del sud als Jocs Olímpics soviètics del 1980, el COI va tornar a reunir les delegacions de cara als Jocs del 1984, però el govern de Seül va exigir com a condició per negociar una disculpa formal del govern de Pyongyang per l’atemptat que havia sofert el president del sud Chun Doo-hwan el 1983 a Yangon, Birmània. Un atemptat que va provocar la mort de 21 persones, 17d’elles sud-coreanes, tot i que el president Chun va sobreviure. El govern de Pyongyang va contestar afirmant que no es disculparia, ja que Chun era un assassí que havia ordenat la repressió contra els manifestants que reclamaven més democràcia, el 1980, a la ciutat sud-coreana de Gwangju. Unes 600 persones van perdre la vida. Tampoc van prosperar els acords per posar d’acord les dues Corees abans dels Jocs Olímpics que el sud organitzava el 1988. Tot va canviar el 1991, quan per primer cop es va formar un equip conjunt per participar en els Mundials de tenis taula al Japó.

A finals dels 90, el nord va acceptar treballar amb el sud a canvi d’inversions econòmiques que va pagar el propietari de la marca Hyundai, Chung Ju-yung. I, finalment, als Jocs Olímpics del 2000, el 2004 i el 2006, les dues Corees van desfilar als Jocs unides. Ara, les dues Corees s’han acostat de nou gràcies a l’olimpisme, tot i que, tal com reflexionava Rhee, “Corea té un greu problema amb el passat. Se segueix sense perdonar el Japó i la majoria dels joves no volen saber res d’unir-se en un nou estat. Hi ha massa ferida oberta i massa necessitat de reivindicar, en lloc d’entendre l’esport com una cosa divertida”. La societat coreana encara no ha superat més d’un segle de violència, amb dues guerres que van deixar més de cinc milions de morts.