Encara des de casa

De la pandèmia se’n parla sovint de qualsevol manera. Un dia de la setmana passada, tornant de llençar les escombraries, vaig sentir caminant sota una finestra el so d’un televisor. Només vaig captar-ne un breu fragment: “[...] y a las personas que dan positivo, pero no tienen síntomas, las meten [...]”. El to era d’una vehemència impostada com la que preval als més mesquins programes de safareig, on campa amb llibertat la grolleria del bufó que es pren a si mateix seriosament. Una altra veu al darrere l’avivava, fent de la tragèdia un espectacle. “Las meten”, deia la veu, com si parlés d’un ramat, delectant-se de comentar en directe la tragèdia, invitant a la indignació persones que porten més de quatre setmanes sense trepitjar el carrer. Els voltors de la comunicació no descansen.

El poder és invisible. El mite de Giges, a La República de Plató, narra la història d’un home que trobà un anell amb el poder d’invisibilitzar el seu portador. Giges l’usà per manar de males maneres. L’home invisible de H.G. Wells també esdevé violent quan aconsegueix la fórmula de la invisibilitat. I Tolkien, esclar. La transparència és un poder diabòlic, més gran que el de déu, el de fer el bé i el mal. El virus posseeix aquest anell sobrehumà i això el fa poderosíssim, amoral. La seva despietada impassibilitat intimida els humans cada cop que es manifesta. La tècnica mèdica l’ha fet visible i n’ha identificat els mecanismes per controlar-ne la virulència. Hi ha maneres de llevar-li la invisibilitat. Podem veure com s’amaga en la bilionèsima part d’un centímetre, però la seva nanomida ens el fa més desconcertant, perquè pot ser arreu. Transparent, omnipresent i omnipotent, no es conviu feliçment amb aquest semideu.

La malaltia, real o possible, és hipervisible. Els elements de la disciplina social –màscara, guants i distància– han colonitzat la vida pública. L’alarma social es manifesta en la detecció obsessiva d’aquests senyals en la interacció ciutadana. Aquest control recíproc serà ara complementat amb l'examen centralitzat de les nostres dades i moviments. El ciutadà és equiparat a un telèfon que permet la traçabilitat perfecta. En nom de la salut pública esdevenim completament visibles per al poder polític i per als subministradors privats de les xarxes. L’abstinència electrònica serà el refugi de la privacitat.

Les penes allunyades en el temps fan menys mal que les presents. Com ja indicava Mar Rosàs i ha ponderat Albert Pla Nualart, en el discurs públic i polític preval una avaluació utilitarista de les possibilitats d’actuació institucional durant la pandèmia. Peter Singer, notori representant d’aquest corrent filosòfic, afirma que estem moralment obligats a sospesar els efectes de la pandèmia amb els que provocarà l’anunciada reducció de diversos punts en el PIB. Sosté que el criteri de comparació ha de ser el benestar de les persones i deixa en mans dels científics socials la feina de conjecturar escenaris de futurició. Unes conjectures que motiven menys a l’acció que les morts efectives que es donen ara i aquí. Segons Singer, l’única decisió racional serà la que intenti reduir al màxim el patiment humà, sigui el present, sigui el futur.

Tanmateix, ens resistim a calcular les vides com si fossin nombres. Achille Mbembe sosté que el neoliberalisme és necroliberalisme, perquè funciona com una calculadora de vides humanes que distribueix els morts segons pautes racials, socials i de gènere. Mots semblants als que ha usat Jürgen Habermas en les entrevistes a Frankfurter Rundschau i Le Monde: “En el decurs de la crisi s’ha pogut i es pot observar com en alguns països hi ha polítics que dubten de dirigir la seva estratègia segons el principi que l’esforç de l’estat de salvar totes i cadascuna de les vides humanes ha de prevaldre absolutament sobre el càlcul utilitari dels costos econòmics no desitjats que pot tenir aquesta decisió”. No es tracta de comptar persones, sinó de veure la singularitat humana. Quan et preguntin si prefereixes que es mori una persona a canvi que en visquin d’altres, com proposa brutalment el famós trolley problem, no cal que responguis. No saps, no contestes, perquè no acceptes la pregunta. I és que qui pregunta també té poder i convé resistir-s'hi. Aquesta és avui la manera més habitual d’exercir la llibertat d’expressió: rebutjar el diàleg amb qui pregunta sobre una cosa en uns termes que no compartim, que detestem, exigint-nos que desistim del principi dels principis, aquell en nom del qual podem fer com Groucho Marx i canviar eventualment algun dels nostres altres principis. El trobem significativament a la capçalera de la Constitució alemanya establint per a l’eternitat que la dignitat dels homes és inviolable.

L’estiu de 2003, l’onada de calor va causar la mort de deu mil francesos, la gran majoria ancians, perquè ningú no en va tenir cura. Segons Michel Houellebecq a La possibilitat d’una illa aquests fets eren la demostració que França s’havia convertit en un país genuïnament modern on es podia tractar les persones grans com si fossin deixalles, una cosa impensable en les cultures tradicionals. L’exageració del nen dolent de les lletres gales es queda curta.