Superar el temari
A aquestes altures de curs, a COU vam estudiar la Primera Guerra Mundial. L’assassinat de l’arxiduc a Sarajevo, els 8 milions de morts entre el 1914 i el 1918... En canvi, no hi va haver ni una paraula sobre la grip espanyola, la pandèmia més important a nivell mundial en cinc segles, que el 1918 va matar uns 50 milions de persones i va canviar la idea de salut pública. No entrava al temari.
L’Informe Faure de la Unesco sobre educació (1972) deia que a l’escola ja no s’han d’“adquirir aïlladament coneixements definitius” -la llista finita d’elements que componen el “temari” que ara molts temen no acabar-. En lloc d’això, deia, ha de “preparar per elaborar, al llarg de tota la vida, un saber en constant evolució”. La formació integral de la persona com a propòsit.
Mig segle després, això encara no és així, i el confinament pel covid-19 ens ho ha mostrat. Amb més de la meitat de la població estudiantil mundial fora d’escoles i universitats, la majoria de governs han corregut amb esforços i bones intencions a omplir el buit amb solucions a distància d’urgència. Però segueixen responent al paradigma tradicional d’ensenyament transmissor: una superposició d’assignatures i lliçons en què els docents són la font de coneixement i els alumnes els receptors.
En canvi, la formació integral requereix un aprenentatge que superi l’aïllament entre assignatures i, sobretot, entre educació i món. Així, l’aprenentatge competencial ha de partir de situacions pròximes a la realitat, ha de ser significatiu i funcional i, per tant, ha de possibilitar aprendre de la situació, i no malgrat la situació. Ha de donar sentit a les experiències vitals i generar hàbits d’aprenentatge que, per iteració, permetin aprehendre la realitat des de diversos punts de vista i al llarg de la vida.
Aquesta visió la proclamen lleis i decrets, a casa nostra i arreu; però es troba poc en la pràctica diària perquè no s’han fet els canvis necessaris en organització, docència o formació. Per això, en el context de confinament, l’esforç d’algunes escoles per suplir-ho contrasta amb moltes d’altres en què els tutors no s’han comunicat amb els seus alumnes o en què les famílies reben un excés de deures. I enmig el debat sobre “acabar temari”, referit a com ensenyar malgrat la situació, i no a com aprendre’n.
Pensem en els nostres adolescents. Estem immersos en un context de por, desconcert i incertesa, un camp adobat per a l’autoritarisme: crisi econòmica i social a la porta, exèrcit i policia amb retòrica d’obediència, monitoratge per geolocalització dels nostres moviments... Alhora, veiem la inutilitat del coneixement aïllat, i la importància de l’aprenentatge col·laboratiu, de la creativitat i la cooperació, del coneixement al servei de tots -impressores 3D transformant màscares de busseig-. Quin és, doncs, avui el “temari” rellevant? La Unesco fa notar que els aprenentatges de l’ensenyament tradicional no basten per canviar la consciència i els comportaments que requereixen els reptes globals. Com estem veient aquests dies, saber respondre exàmens no implica haver integrat competències bàsiques científiques i matemàtiques, condició de possibilitat d’una ciutadania crítica i responsable. Per això, es planteja la necessitat de currículums plenament competencials.
Avançar cap a una comprensió veritablement competencial i, per tant, integrada del currículum, superant el “temari” i canviant què aprendre, comporta també canviar com s’aprèn. I, per sort, vivim en un moment històric en què el coneixement científic sobre com els humans aprenem, que demana una aproximació flexible, competencial, col·laborativa i personalitzada de l’aprenentatge, coincideix amb uns avenços tecnològics -inclosos internet i la intel·ligència artificial- que faciliten aquesta aproximació.
En la societat del coneixement, l’accés a aquest aprenentatge marca la diferència en la vida de les persones i el desenvolupament de la societat. Per això, actualitzar el sistema i capacitar els professionals per adoptar una aproximació flexible i personalitzada a l’aprenentatge -tecnologia inclosa- s’ha de fer neutralitzant les desigualtats a l’escola i a la llar: ni escoles segregades o amb grans diferències en la qualitat educativa, ni un model escolar en què l’èxit educatiu dels infants depengui altament del nivell educatiu o adquisitiu de les seves famílies, del suport per fer deures o de l’accés a les extraescolars.
Aquests dies hem vist com molts àmbits professionals han canviat o estan canviant fortament. En salut, la recerca translacional ha permès que els descobriments científics de recerca fonamental, juntament amb el coneixement dels assajos clínics en pacients, es puguin aplicar ràpidament a la pràctica dels metges. Alhora, els metges es formen sabent que els seus coneixements s’han d’actualitzar permanentment, i que les seves observacions també contribueixen a fer avançar els coneixements científics. Els sistemes educatius -també la universitat- han d’adoptar aquesta concepció. Experimentació i innovació, recerca sobre aprenentatge i formació permanent, han d’anar realment de bracet, i s’ha de capacitar les escoles i formar els docents perquè puguin contribuir a l’avenç d’aquest coneixement.
El confinament sense precedents necessari per vèncer el covid-19 és un punt d’inflexió que redefinirà molts elements de les nostres vides: els nostres hàbits de treball i de consum, el model social, el model econòmic i el model mediambiental. En aquest context, ja no serveix apedaçar l’antic ensenyament: cal un canvi de paradigma cap a una educació integral. Urgeix posar les peces i prendre decisions valentes per actualitzar radicalment els sistemes educatius, si volem que capacitin totes les persones per respondre els reptes col·lectius que hem d’afrontar.
