Julio Cortázar, postmodern ‘avant la lettre’
Avui fa 100 anys del naixement de l’escriptor argentí, l’autor de ‘Rayuela’
BarcelonaH i ha dos lemes que embolcallen amb un paper d’alumini molt fi i brillant gran part de l’obra de Julio Cortázar: l’esperit lúdic i la imprevisibilitat. L’autor va saber esquivar els perills de la consagració internacional, que li va arribar amb Rayuela a la dècada dels 60, posant a prova el seu enginy creatiu. Cortázar (1914-1984) va ser un postmodern avant la lettre, sempre disposat a explorar els mons no realistes tan presents als seus relats -reunits en llibres com Bestiario (1951) i Alguien que anda por ahí (1977)-, però també a trencar les fronteres dels gèneres literaris gràcies a experiments com La vuelta al día en ochenta mundos (1967).
“Aquest llibre desconcertarà aquells lectors que... demanen als seus escriptors preferits... que segueixin pel mateix camí”, escrivia a la nota final de la novel·la Los premios, publicada el 1960. Cortázar va ser fidel a la divisa i, gràcies a l’exploració infatigable, es va convertir en un escriptor d’una gran originalitat, primer vinculat al boom llatinoamericà i actualment inscrit en els dominis de la gran literatura.
Un gegant a Buenos Aires
Del debut com a poeta fins als contes de ‘Bestiario’
Julio Cortázar va néixer el 26 d’agost del 1914 a Ixelles, a prop de Brussel·les, la ciutat on el seu pare treballava com a funcionari a l’ambaixada argentina. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va dificultar que la família pogués sortir del país fins al 1916: després d’una breu estada a Suïssa es van instal·lar a Barcelona durant un any i mig. El 1919 van tornar a l’Argentina. Un any més tard, el pare abandonava la família. Cortázar, que als deu anys llegia i escrivia tant que un metge fins i tot va recomanar a la mare que l’allunyés dels llibres, va començar a treballar fent de professor en escoles de Bolívar (1937-1939) i de Chivilcoy (1939-1944). Amb 24 anys i una alçada d’1,93 metres, va publicar el seu primer llibre, els sonets de Presencia, amb el pseudònim de Julio Denis, que també faria servir per al poema dramàtic Los reyes (1947) i en els primers contes, apareguts en diaris i revistes mentre ensenyava literatura francesa i anglesa a la Universitat de Mendoza (1944-1946).
A finals de la dècada dels 40, a més de fer ressenyes literàries i d’aconseguir el títol de traductor, Cortázar va escriure dues novel·les, Divertimento (1949) i El examen (1950), que no veurien la llum fins que l’escriptor ja fos mort. Quan tot just començava a assaborir la bona acollida dels vuit relats de Bestiario (1951), entre els quals hi ha Casa tomada i Circe, l’escriptor va decidir instal·lar-se a París per desavinences amb el govern de Juan Domingo Perón.
Avançar cap a la literatura
La doble vida francesa i el naixement de la contranovel·la
Va ser a la capital de França on Cortázar es casaria l’any 1953 amb la seva primera dona, la traductora Aurora Bernárdez, que ara, als 94 anys, “continua llegint tot el dia”, segons explica Carles Álvarez, especialista en l’obra de l’escriptor. Tret d’una breu visita a Buenos Aires el 1983, l’autor de Rayuela viuria la resta de la seva vida a París, des d’on es va guanyar la vida com a intèrpret de la Unesco, va traduir l’obra narrativa d’Edgar Allan Poe -encara ara molt ben considerada- i, sobretot, es va dedicar a confegir la seva pròpia obra. Aprofundiria en el conte amb llibres com Las armas secretas (1959), Todos los fuegos el fuego (1966) i Alguien anda por ahí (1977), una de les mostres més interessants de l’exploració de les “imminències misterioses” i de l’aproximació a la pròpia biografia que es donaria en l’última etapa creativa de Cortázar.
La consolidació internacional de l’argentí va arribar a mitjans de la dècada dels 60. Rayuela (1963) ha estat considerada una de les peces clau del boom llatinoamericà, que per a Cortázar no tenia sentit des d’un punt de vista editorial, sinó per “aconseguir la majoria d’edat” dels autors llatinoamericans i “fer créixer l’autoestima” dels seus ciutadans. L’argument de Rayuela es pot seguir linealment, llegint només del capítol 1 fins al 56 -i prescindint dels gairebé cent capítols posteriors-, es pot seguir l’ordre saltejat que l’autor proposa a l’inici o bé l’ordre que li vingui de gust al lector. Cortázar va continuar furgant en els límits de la contranovel·la a 62 / modelo para armar (1968), nascuda a partir d’un dels capítols de Rayuela i que dialoga amb altres obres de l’argentí, com ara Último round (1969), collage literari integrat per microrelats, microassajos, poemes i fotografies.
El compromís de l’autor
De Fidel Castro a la crítica de les ‘desaparicions’ a l’Argentina
Després del primer viatge a l’Havana al 1962, “els temes polítics van entrar” en la literatura de Cortázar, com afirmava l’autor al llibre de converses amb Omar Prego a La fascinación de las palabras (1985). Des de llavors el seu compromís apareixeria a Libro de Manuel (1973) -una novel·la que reflectia l’horror de la Guerra del Vietnam- i en contes com ara Segunda vez, on apel·lava a la desaparició de ciutadans argentins durant els governs militars, a partir del 1976. Cortázar va donar suport al projecte socialista de Salvador Allende a Xile i a la revolució sandinista de Nicaragua. Durant els últims anys de la seva vida, acompanyat de la seva parella, Carol Dunlop, va escriure la crònica del viatge de París a Marsella, Los autonautas de la cosmopista (1982).