Una cosa així
Els països s'expressen amb dues opcions bàsiques: dreta i esquerra, conservadors i progressistes. Són els referents que articulen la vida política del país, però també hi ha altres forces menors que mai no obtenen majories per elles soles, però sí que poden ajudar a aconseguir-les: són partits-crossa, no partits-majoria. En nacions, com la catalana, que no disposen d'un estat propi només per a elles, sinó que han de compartir-lo almenys amb una nació més gran, que és la que s'identifica amb l'estat i en té la propietat, el factor nacional compta molt en el moment de votar. Al final, el sentit del vot acaba sent una combinació dels dos factors, diferent segons les eleccions.
A Catalunya, la gent no vol extrems i la majoria se situa més a prop de l'esquerra o el progressisme que de la dreta o el conservadorisme. I més a prop de Catalunya que d'Espanya. La complexitat i diversitat de sigles del mapa electoral s'explica, justament, pel fet nacional i no per altra cosa. Ara, com arreu en plena crisi, la no-esquerra és clarament hegemònica, CiU s'ha quedat quasi tota la centralitat en exclusiva i el poder institucional, i el PP ha crescut notablement. Electors catalanistes, d'esquerra o no, votaven fins ara PSC a Madrid, per motius pràctics, els mateixos que han dut a votar CiU electors conservadors i també d'esquerres, per raons utilitàries (confiança, seguretat, moral de victòria, etc.), però també nacionals (a manca d'una opció nacional d'esquerres, ja va bé una opció nacional que singularitzi el país amb un color diferenciat a l'Estat, com el País Basc, que no sigui ni PP ni PSOE).
ICV va al que va i, en general, ho aconsegueix i mai no ha expressat la seva vocació de majories. Sí que ho han fet tant el PSC com ERC. Però els dos darrers resultats, desastrosos, són molt preocupants per als que defensem una alternança democràtica, dreta-esquerra, en clau nacional.
Alguna cosa, i greu, passa en un partit com el PSC en què hi ha gent a qui dol més haver perdut una diputació que la Generalitat. La imatge que finalment n'ha quedat és la d'un partit que, a l'hora de la veritat, opta sense vacil·lacions pel PSOE i no per Catalunya. I la gent, per a Espanya, sí que preferim el PSOE, però enfront del PP, no com a opció alternativa enfront de Catalunya. Pel que fa a ERC, aquest deu ser l'únic partit del món en què una part dels dirigents i dels militants ni tenen vocació de majories (a veure si encara guanyarem...!) ni volen governar i, doncs, prefereixen l'oposició i la condició de grup petit i controlat. I això no té res a veure amb la política. L'independentisme no és una ideologia, sinó un objectiu, com tampoc no ho és el federalisme o l'autonomisme. En tots aquests casos n'hi ha de conservadors i de progressistes.
Hi ha d'haver espai per a una opció progressista, reformista, d'esquerres, moderna, que sigui, alhora, una opció inequívocament nacional. I nacional vol dir que no depengui de cap partit de Madrid i que la seva prioritat sigui Catalunya. Una opció que, a Espanya, pacti amb l'esquerra espanyola, hi negociï, hi arribi a acords, però no pas que s'hi subordini, s'hi sotmeti o que converteixi en la seva prioritat existencial que hi hagi un govern espanyol d'esquerres i cerqui vots només per aconseguir-ho. Una opció per a la qual el primer sigui Catalunya, com França és el primer per a l'esquerra francesa, Itàlia per a la italiana i Espanya per a l'espanyola. Una opció amb vocació de majories i voluntat de govern, seriosa, responsable, innovadora, amb gent preparada, capaç de dirigir els destins d'aquest país amb resultats positius. Una opció on càpiguen els catalans progressistes que volem un estat per a Catalunya, de debò, lluny de la retòrica federalista o independentista. Una opció realista i amb el coratge i visió suficients perquè aquest país faci el pas endavant massa temps pendent i, amb èpica i bon govern, valori la cultura, estimuli la participació i generi una nova il·lusió col·lectiva.
Una cosa així és absolutament necessària i ara no hi és. Potser s'haurà de fer, doncs.
