Covid-19, l’excusa perfecta de l'autoritarisme

L’autoritarisme ha trobat un aliat inesperat en la pandèmia, convertida en la nova guerra contra el terrorisme i pretext de qualsevol mesura repressiva. Hongria, on el primer ministre, Viktor Orbán, ha dictat un estat d’emergència indefinit que li permetrà governar per decret i castigar amb 5 anys de presó els periodistes que difonguin notícies “falses” segons la seva opinió, pot ser l’exemple més dolorós entre les democràcies d’Europa. Més enllà d’aquest cas, des de les Filipines a la Xina, des de Cambodja a Turquia o d’Egipte a l’Iran, la malaltia justifica, a ulls dels règims, que puguin passar comptes amb els seus dissidents enmig d’una impunitat total en un món centrat en enterrar els seus morts.

Aquesta setmana un videoseminari convocat pel Fòrum per la Llibertat d’Oslo fonia les veus d’activistes de mig món per denunciar els atacs a les llibertats amb el pretext d’evitar contagis. L’activista xinès Yang Jianli, un dels estudiants de la plaça de Tiananmen que van desafiar el règim el 1989, va explicar com està documentant en una pàgina web la veritable dimensió de la pandèmia mitjançant denúncies dels seus ciutadans, algunes de les quals esfereïdores. Només a la ciutat de Wuhan, on el govern va admetre inicialment 2.524 víctimes, les empreses funeràries van rebre en 12 dies unes 42.000 urnes amb restes mortals. Tan impactant com la disparitat de xifres és la desaparició o detenció de desenes de persones -activistes, metges, infermers i periodistes- que van gosar denunciar la gravetat de la malaltia quan el Partit Comunista li treia importància.

L’Iran, 4.500 morts o 26.000?

L’activista iraniana Marih Alinejad va denunciar la falta d’informació del règim dels aiatol·làs, que durant les primers setmanes va arribar a negar els contagis malgrat no haver tancat el trànsit amb la Xina. Va citar diversos metges, activistes i ciutadans que van denunciar l’aparició de casos simptomàtics que van ser silenciats, fets desaparèixer, detinguts o obligats a retractar-se davant les càmeres. També va mostrar vídeos penjats a les xarxes sobre l’evacuació de contagiats a càrrec de sanitaris amb equips de protecció complets que confirmaven que la pandèmia s’havia instal·lat al país persa. El règim va adduir que s’estaven “entrenant” per si apareixien casos. Les xifres de víctimes, com passa en el cas xinès, generen dubtes: el règim admet 4.500 morts i 71.000 contagiats, però unes imatges captades per satèl·lit i publicades pel New York Times indicaven que Teheran havia excavat tota una secció nova al cementiri de Qom a finals de febrer. Segons els dissidents iranians, el nombre real de morts estaria més a prop dels 26.000 que a les xifres inicials, encara que resulta impossible contrastar la dada.

A Tailàndia, el general colpista Prayut ha advertit als mitjans que no poden entrevistar el personal sanitari: la malaltia només ha de cobrir-se mitjançant les rodes de premsa del seu govern. L’autòcrata turc Erdogan desmenteix que hi hagi contagis a les seves abarrotades presons, malgrat que un diputat turc, metge de professió, ja ha confirmat casos. A Egipte, el general Al-Sissi ha negat durant setmanes la gravetat de la pandèmia per evitar que el turisme internacional s’espantés. El mateix han fet des de Trump fins a Boris Johnson passant per Bolsonaro, que va qualificar el virus de “fantasia”, o fins i tot Manuel López Obrador, que no va reduir la seva activitat pública fins que el coronavirus no va estar instal·lat a Mèxic. El covid-19 ha sigut l’aliat perfecte per a governs (Algèria, Rússia, l’Índia, Xile, l’Iraq o Hong Kong, entre d’altres) qüestionats al carrer pels seus ciutadans: les protestes han desaparegut indefinidament per motius sanitaris. La normalització de la vigilància dels nostres dispositius i la renúncia al dret a la privacitat serà un altre dels llegats d’una pandèmia que posa en perill tant les vides com les llibertats.