En el crepuscle
Aquests dies estem envoltats de mort. De morts que tenen nom i cognom, persones que estimem o que els que estimem estimen. Persones que perduraran en la nostra memòria perquè sabem qui eren. Les estadístiques, aquestes que el govern espanyol no aconsegueix harmonitzar, augmenten deixant en evidència que estem veient desaparèixer una generació d’avis que són els que ens van cuidar i els que van reconstruir el país després de la Guerra Civil. Els que ens van donar les eines per intentar fer-ho millor col·lectivament i de manera individual i a qui no sabem si acabarem decebent o honrant. La tria és urgent.
Els treballadors de la salut els han acompanyat quan la tempesta ens ha portat al col·lapse sanitari -sí, al col·lapse sanitari- que els professionals han navegat deixant-hi la pell. Ells els han donat la mà quan les famílies no podien assumir riscos físics, però assumien els altíssims costos psicològics d’una desaparició en soledat. D’altres han mort en residències que caldrà repensar de dalt a baix per garantir benestar i un final digne.
NOVES PRIORITATS
El covid ha superat a tothom i ha deixat a la intempèrie l’alt grau de voluntarisme i les mancances del sistema sanitari. L’esforç ingent dels professionals de la medicina aquests dies no el podem premiar només amb uns aplaudiments, per més sentits i sincers que siguin, sinó amb un replantejament del sistema per adaptar-lo al futur, a la nova estructura d’edat, a les noves malalties, al nivell d’exigència dels contribuents. Amb l’objectiu de plantejar el dia després, l’ARA publica deu receptes per reforçar el sistema de salut. És evident que la primera necessitat és augmentar la despesa sanitària i acostar-la a la mitjana de l’OCDE, on no ha sigut mai. Per millorar la despesa cal restablir prioritats i acabar amb l’infrafinançament d’una Generalitat que ha vist com després de la crisi del 2008 l’economia privada es recuperava i la pública es mantenia en la inanitat d’un sistema de finançament insuficient i amb l’obligació de complir els objectius de dèficit del govern espanyol i de l’ortodòxia europea. El covid marca noves prioritats i entre elles hi ha la del sistema sanitari. La crisi econòmica derivada de la pandèmia necessita que es dinamiti l’ortodòxia per garantir serveis bàsics, liquiditat a les famílies, autònoms i empreses, i per posar les bases d’una recuperació que malauradament només serà possible amb un control estable de la malaltia.
LA FI DEL REI SOL
El món que s’acaba ha vist els fracassos de la política autoritària, la del Rei Sol, però la tensió entre llibertat i cooperació es manté viva i en forta contradicció aquests dies amb la temptació del populisme i la ira. El món lluitarà entre la cooperació i el populisme, i no és clar per on sortirem.
La recentralització de les decisions arrabassant competències a les entitats més pròximes als ciutadans, ja siguin estats federals o comunitats autònomes, es revelen no només injustes sinó ineficients. Si Donald Trump ha hagut de donar el braç a tòrcer davant dels estats federals -que seran finalment els que decidiran sobre el confinament-, amb més raó ho hauria de fer un ministeri de Sanitat espanyol que no deixa de demostrar que centralitzant les decisions, i amb manca de coneixement, informació i experiència de gestió del sistema i del territori, no se’n surt. En un món interconnectat, la cooperació ha de substituir la imposició; i la capacitat de gestió, al dogma. De la mateixa manera, la responsabilitat individual s’ha de prioritzar a l’amenaça de sanció un cop els ciutadans han demostrat a bastament que saben respectar les normes del confinament. Cal, doncs, començar a obrir espais d’oxigen basats en la prevenció i vetllant perquè les llibertats no retrocedeixin. No és lògic que només a Espanya i a l’epicentre italià de la pandèmia s’hagi mantingut fins ara la prohibició a les criatures de sortir al carrer.
En aquest món crepuscular començarà a Espanya el que Pedro Sánchez ha anomenat aquest dissabte a la nit “els acords per la reconstrucció”, que ha emmarcat en el sistema de salut, les accions econòmiques i financeres per afavorir l’ocupació i el teixit empresarial i les mesures socials. Sánchez considera que la resposta “homogènia” a la pandèmia ha sigut positiva, en contra del que indica el caos de xifres, el drama de les residències i la manca de material indispensable per al personal sanitari i els ciutadans que ara mateix encara no tenen accés garantit a les mascaretes ni als tests. Si Sánchez pensa que la reconstrucció pot passar per la recentralització de competències i una nova fase d’involució de l’estat asimètric, s’equivoca. El coronavirus només ha deixat el sobiranisme en latència, i la gestió de la crisi no aporta evidències de cap avantatge de la centralització sinó dels límits de la capacitat de gestió de Catalunya com una comunitat autònoma.