BarcelonaPodria ser considerat el president de federació més atípic que pugui trobar-se a Rússia, òbviament amb el permís de Luis Rubiales, que podria seguir els seus passos. La FIFA dona per a molt, però el seu és un cas com un cabàs. Va ser un jugador que va viure equidistant entre els diaris esportius i el paper cuixé. Donava exclusives dins i fora dels terrenys de joc, de futbol i de carícies. Per demanar-li matrimoni a Ana Obregón, quina parelleta feien, li va posar l’anell dins d’una copa de vi, al famós restaurant Txistu de la capital madrilenya, i ella quasi acaba a l’hospital en beure-se’l sense adonar-se què hi havia dins de la copa. L’actual directiu va ser un davanter centre nat, lluitador però talentós, aguerrit però tècnic, divertit però bocamoll.
Encara es manté com a màxim golejador amb la selecció croata. Pilota d’Or al Mundial de França del 1998, quan va jugar defensant Croàcia després de la Guerra dels Balcans, va ser el capità d’una generació de futbolistes amb gran talent: Zvonimir Boban i Robert Prosinecki eren els Modric i Rakitic d’aquella quadrilla. Creu que Croàcia serà la sorpresa del Mundial i desitja que aquesta generació superi la seva, que va aconseguir la tercera posició després de caure a les semifinals contra França. Això voldria dir que serien finalistes. Mira als ulls els seus jugadors i hi reconeix mirada de guanyadors. Vol anar pas a pas, sense aspirar a res, però sense renunciar a guanyar el Mundial. Si la final arriba contra França, els actuals croats fins i tot podrien venjar els jugadors a qui, quan eren petits, van veure caure a les semifinals del 98 davant els bleus. Com a president croat, va voler acabar amb la corrupció esportiva, la violència i els violents. Directiu atípic, celebra els gols com si fos a la banqueta, tot i ser a la llotja presidencial. És així. Mentrestant, el nou president de la FIFA, Infantino, se’n fa creus.
Gareth Southgate
Va arribar al càrrec de seleccionador anglès per la porta del darrere. De tornada de Moscou, en canvi, entrarà per la porta gran a Downing Street. El mes de setembre del 2016 Sam Allardyce, quan només portava un partit com a seleccionador d’Anglaterra, va dimitir després d’estar involucrat en un cas de corrupció futbolística. Gareth Southgate va començar interinament, però els bons resultats després dels dos primers mesos el van convertir en seleccionador oficialment. Més a prop futbolísticament de Pep Guardiola que de Terry Venables, ha donat un nou estil als pross, sense perdre la seva essència. L’arraconament del porter Joe Hart, mimètic a l’equip nacional i al Manchester City, n’és un clar exemple. Un porter que juga amb els peus, més petit i dinàmic, ha servit per construir des de la porteria una nova Anglaterra.
A les tertúlies televisives, cosa prou important al país anglosaxó, ha aconseguit l’admiració dels Lineker, Scholes i companyia, que el qualifiquen d’astut, preparat i intel·ligent. Tira de pissarra i li funciona, set dels onze gols dels anglesos han estat fruit de l’estratègia a pilota parada. La seva armilla de gentleman, de Marks & Spencer, ha incrementat un 35% les seves vendes en les dues últimes setmanes. Ha aconseguit que es torni a cantar el “Football is coming home ” entre els hooligans anglesos a Rússia gràcies a un futbol astut i ordenat, amb notes de talent, però sense meravellar pel seu joc. Als pubs de Londres li canten Whole again de Massive Attack, per demanar-li que porti el títol cap a les illes. Els brits no veien la seva selecció en unes semifinals des de fa 38 anys: això és vida per a un país que no creia en la seva armada feia molt de temps.