CRÒNICA
Misc11/09/2019

Esperant la sentència

“Adeu” o “Força”, ens diem els anants i vinents. Un any més

Empar Moliner
i Empar Moliner

BarcelonaBaixo a la parada de Muntaner i tot just sortir al carrer i respirar l’aire de Barcelona sento el soroll de l’helicòpter, que és el soroll de les manifestacions, i tant pot resultar amenaçador com familiar, depenent del dia històric. Són les dotze i, tan d’hora, als carrers només hi ha la gent gran, que no vol arribar tard a la mani. “Ens haurem d’espavilar”, diu un marit. “Tenim temps, pim-pam, pim-pam”, fa l’esposa. “Passem?”, proposa ell. Són en un semàfor i se’ls acosta un cotxe de bombers. “Sí, home! Jo els bombers no els passo”. Ell se la mira i riu: “¿No dius que t’agraden tant?” I ella, atrafegada: “Sí, però que m’atropellin no cal”. Tiro cap avall, per anar cap a l’acte d’Òmnium, a l’Arc de Triomf. Hi ha tot de bars oberts i plens de gent amb estelades. Deixeu-me dir que, avui en dia, a Barcelona, hi ha molts bars que semblen una franquícia de Paulo Coelho. En un, a la porta, hi llegeixo: “Fes que cada dia sigui un bon dia”, a l’altre (Some-Where, es diu) una frase d’Einstein en una pissarra: “ Triste época la nuestra. És más fácil desintegrar un átomo que frenar un prejuicio ”. Passo per davant d’un que es diu Hora Punta i que s’anuncia com a “taller de frankfurts”. Hi aniré. Algun dia, aquests ulls veuran, suposo, un “taller d’entrepans freds i calents” i un “taller de cigrons”. Una moto, amb la botzina, marca el ritme del lema “Els carrers seran sempre nostres”. Pi pipí pipí pi pipí pi.

Arribo a l’Arc de Triomf quan ja han acabat i, doncs, vaig cap a la zona zero. El carril taxi del carrer Aragó és ple d’autocars i la plaça Espanya (sisplau, pronuncieu aquest nom amb l’èmfasi i la ñ geminada de Josep Bou) ja bull de gent amb ganes de selfies. A la sortida del metro una parella ven samarretes falses de l’ANC que transporten en un carret d’anar a comprar. Sort que en Valls avui no hi és o li ordenaria a l’alcaldessa que li ordenés al tinent d’alcalde de Seguretat que els deportés a la Xina o els tanqués al CIE. Al darrere de l’estand de Catalunya Ràdio, davant de la Fira de Barcelona, tot de gent menja entrepans a les escales, mentre un altre emprenedor crida: “ Estelades, estelades, bonita, barata!

Cargando
No hay anuncios

Un senyor passeja amb una guillotina de cartró, un altre amb un giny format per una estelada, un pal de fregar i un pot de lleixiu. Tots dos elements em fan témer que, no sé per què, no veuré mai la independència. Veig cartells amb els noms dels presos, veig cartells amb la paraula “Absolució”. Penso en tots ells, potser sentint la ràdio, potser veient la tele. Veig famílies, veig gent amb mobilitat reduïda, veig joves, veig vells, veig tot de gent que Madrid i els seus governants no voldran veure mai, perquè no són cap suflé, veig uns nois amb l’estelada feta amb l’arc de Sant Martí. Llavors és l’hora, les disset i catorze, i comencen els parlaments a l’escenari. Els encarregats dels discursos es queixen -suposo que amb raó- dels polítics, de la desunió que demostren i tot això. Però la manera de queixar-se dels polítics em resulta tan i tan i tan política, i em recorda tant i tant i tant els polítics dels quals malparlen, que enfilo el carrer Tarragona i me’n vaig cap al bar gallec Viduca, a fer un Joan-Tònic, que és un gintònic boníssim, que et prepara en Joan, un dels dos germans (l’altre és el Secun). “Adeu” o “Força”, ens diem els anants i vinents. Un any més.