"A molts els fa vergonya que se sàpiga que són aquí"

BarcelonaUna auxiliar prenent la temperatura, un agent de seguretat i un arc detector de metalls. Aquesta és la benvinguda al pavelló 7 Victòria Eugènia del recinte de Fira de Barcelona. No és època de congressos, d'exposicions, de compres o de vendes. El covid-19 ha portat l'Ajuntament a reconvertir aquesta nau en un espai d'acollida per a les persones sense llar. N'hi caben 225 i està gestionat per la Fundació Salut i Comunitat. N'hi ha una altra, amb la mateixa capacitat, dirigida per la Creu Roja. Per a alguns ha estat un refugi efímer, i per a d'altres, els que ja hi porten dos mesos, ha passat a ser la seva nova llar. A l'espera, esclar, que passi la crisi sanitària.

Avui no hi ha gaire gent. Barcelona ja ha passat a la fase 1 i els interns tenen permís per sortir a passejar. Fins ara, en l'època més estricta del confinament, les normes eren contundents: qui en sortia no tornava a entrar. Però les coses estan canviant i poden sortir unes hores a prendre l'aire. A més, fa bon dia. "Ahir vaig anar fins a plaça Catalunya i avui he passejat pel Paral·lel. Aprofitaré per conèixer Barcelona", diu amb orgull el Juan, que arriba tot just a l'hora de dinar. Ell, com tots els que tornen de fer un volt, ha de complir el protocol i canviar-se de roba. Una de les moltes mesures d'higiene que hi ha al recinte.

Comenta que és cambrer i que va treballar 10 anys a Andorra, però que a Barcelona li costa trobar feina perquè té una discapacitat i només pot fer jornades de quatre hores. Després de viure en un alberg i en una habitació, va entrar al pavelló a principis d'abril, quan tota l'hostaleria va tancar. Diu que s'hi troba "molt bé". Igual que l'Eugenio, que també vivia en una habitació i que ara celebra poder fer quatre àpats al dia i estar en un entorn que, malgrat tot, considera segur.

Un pavelló fet en tres dies

El pavelló, que gestiona la Fundació Salut i Comunitat, el codirigeixen l'Arcadi Minguet i la Judit Deprez. Es va habilitar amb tres dies, i també es va fer amb urgència la selecció del personal: van rebre 1.500 currículums, en van filtrar 800 i van acabar contractant 60 persones per a les feines de menjador, neteja o seguretat, entre d'altres. Hi ha 225 llits, 210 per dormir i 15 per a un possible aïllament. Prenen la temperatura a tots els interns dues vegades al dia i asseguren que no han tingut cap positiu. Només unes angines que van aïllar per protocol.

Fins ara no s'havia permès que les càmeres entressin a gravar. La convivència tampoc havia estat fàcil. "És normal que costés, són 225 persones noves i això genera petits conflictes", justifica la Montserrat Rovira, directora del Centre d'Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB). Al principi de tot hi havia moltes discussions i fins i tot baralles. Ara encara hi ha enganxades, però menys. "Sobretot insults", expliquen els interns. Diferents cultures i diferents procedències, locals i migrants, ciutadans sense llar, alguns que acabaven de sortir de la presó o, simplement, que s'han quedat desemparats amb la irrupció inesperada del coronavirus. I, esclar, només homes. Les dones en la mateixa situació tenen el seu espai al carrer Ali Bei.

Por de les càmeres

Alguns es miren els periodistes amb indiferència. D'altres tenen ganes de fer-se explicar. I uns quants no volen ni sentir parlar de vídeos ni de fotos. "A molts els fa vergonya que se sàpiga que són aquí. És normal. Perquè molts expliquen a casa seva que viuen al paradís quan la realitat és ben diferent", apunta el Ramón. Treballava en el sector de les telecomunicacions a Hondures però aquí s'ha hagut de buscar la vida de paleta i d'ajudant. "Sempre eren contractes en negre", afegeix. I amb la crisi s'ha quedat sense feina ni ingressos. Els pocs estalvis que tenia els va enviar al seu país –"La meva família viu d'això", s'excusa– i va dormir un dia al carrer. Aquella nit li van robar el mòbil. L'endemà entrava a la Fira. Ell, en canvi, no té problemes perquè es gravi el que des de fa dos mesos és casa seva.

El pavelló està dividit en sectors, dos dels quals són per dormir. Allà hi ha instal·lades lliteres de dos pisos, separades almenys dos metres les unes de les altres. Són individuals: es dorm a baix i poden fer servir l'espai de dalt per guardar les seves coses. Però a dalt, com a molt, hi ha una flassada que penja dels costats i protegeix el llit de les mirades indiscretes. "És que, si hi deixes res més, t'ho roben. A mi em van prendre la pasta de dents!", afegeix el Ramón. Per això tenen una petita taquilla per a objectes personals. I, a fora, una consigna per a les altres pertinences.

La resta de l'espai l'ocupa el menjador, que abasteix una empresa de càtering, un reservat per a les dutxes i un espai diàfan que serveix de biblioteca i on s'hi han fet des de torneigs d'escacs fins a xerrades sobre addiccions o el covid-19. Tot separat per unes tanques d'obra de dos metres d'altura, cobertes amb lones per donar un mínim d'intimitat. Tenen "tot el que necessiten per passar el confinament amn dignitat", apunta la Montserrat. Encara que no deixa de ser una nau reconvertida, un espai fred i impersonal.

Les normes de conducta

L'entrada era absolutament voluntària i la majoria venien per quedar-se, encara que no tots acabaven acostumant-s'hi i alguns marxaven al cap d'un parell de dies. A l'accedir-hi havien de firmar un document amb les normes de convivència. Quasi tots les han complert, excepte una minoria als quals han convidat a abandonar el pavelló. No està permès el consum de cap tipus de droga ni alcohol. Per això les persones amb més problemes d'addicció s'han situat en un altre centre, a la Fundació Pere Tarrés. A la Fira, l'única excepció és la dels pacients del programa de tractament amb metadona (PMM), ja que està pautat per un facultatiu.

No tots hi són des del principi. L'Ángel va entrar-hi fa tot just dues setmanes, perquè fins llavors no quedaven lliteres buides. Ara, a mesura que comença el desconfinament, ja se'n poden veure algunes. Diu que s'ha divorciat dues vegades però que té ganes de sortir i trobar alguna feina. També mira al futur amb optimisme el Benuni, un romanès amb nocions d'infermeria que espera treballar en un hospital quan s'acabi la crisi sanitària. Mentrestant, diuen, viuran el temps que puguin a la Fira.