El pas del temps i ‘L’aventura és l’aventura’

Barcelona“Què és el que més li agrada de l’ARA?” Respon el Jordi, que és subscriptor: “Hi ha una mirada raonablement poc viciada sobre la informació política”. “Raonablement?” “Home, el cent per cent deu ser complicat d’aconseguir, no?” S’agraeix la sinceritat del Jordi i la fidelitat dels subscriptors en temps de lectors volàtils, crisi de fidelitat i encara més crisi de bons continguts periodístics. M’agradaria poder-ne parlar amb la reportera de La Sexta que espera l’arribada de Pere Aragonès, però està una mica massa atabalada.

M’afegeixo a una conversa entre Ferran Mascarell, Higini Clotas, David Miró i Ignasi Aragay. L’exconseller treu el comodí del temps: “Qui ens ho havia de dir fa quinze anys que estaríem com estem ara!” Diuen els estudis que el pas del temps fa que les persones tinguem la sensació que el mateix temps s’accelera cada vegada més. En dona fe qui va ser vicepresident del Parlament quan explica el dia que va veure el film francès L’aventura és l’aventura, de Claude Lelouch, amb Johnny Hallyday i Jacques Brel. Al principi hi apareixia un cartellet per avisar l’espectador: “Ja veureu que ràpid que passa el temps!” Fa pocs anys, Clotas la va comprar en DVD en una botiga i la va tornar a veure. La conclusió no podia ser una altra: “Caram! Ja han passat quaranta anys!”

La conversa avança per altres viaranys: “El PSOE és molt estrany, l’Higini ho sap millor que jo”, diu Mascarell a compte del que, qui més qui menys, espera expectant: la resolució de les converses entre els socialistes i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez. Veig que hi són també Vicent Sanchis i Saül Gordillo, directors de TV3 i Catalunya Ràdio; Miquel Gamisans, secretari de difusió del Govern, i Jordi del Rio, director general de difusió. I Joan Subirats, delegat de Cultura de l’Ajuntament. Ada Colau havia dit que segurament arribaria tard, però finalment no ha vingut. També hi són altres representants dels partits: David Mejía i Paco Sierra, de Ciutadans; Eduard Pujol, de Junts per Catalunya; Carles Mundó, d’ERC, i l’expresident Artur Mas i la seva dona.

Alguna cosa de profit

Quan arriba Pere Aragonès, el primer que li escolto, interrogat pel que interessa tothom: “Doncs ja ho veus, intentant fer alguna cosa de profit, ja veurem què passa”. Em perdo algunes paraules però capto que cita Michael Collins, tot un referent de la història política irlandesa.

També hi són Emili Rosales i Glòria Gasch, de Grup 62, i els acompanya Jordi Pina, que acaba de publicar llibre, El judici de la meva vida. Quin gust veure’l a ell i a Carles Mundó sota el mateix sostre i que no sigui el del Tribunal Suprem. Eduard Pujol i Joan Maria Pou conversen, potser de les èpoques en què treballaven plegats a RAC1. Mas saluda qui va ser el seu conseller de Cultura i Mascarell explica l’anècdota del dia que, conversant amb José Maria Lasalle en la inauguració d’una exposició, l’aleshores secretari d’estat de Cultura li va dir que si a Catalunya es persistia en l’obstinació de la independència uns quants acabarien a la presó.

Amb Fabián Mohedano xerrem una estona sobre els pronoms febles, la doble negació i la satisfacció que dona tenir l’ego ben dominat: “Que en l’acte d’un diari no hi hagi wifi és una mica un oxímoron, no creus?” Després de l’entrega dels premis i dels parlaments corresponents dels polítics -no se sap de quin grau de domini de l’ego disposen- topo amb la més eloqüent de les imatges de la nit: el director general del Palau de la Música, Joan Oller, conversant amb Jordi Pina, advocat de Jordi Montull, un dels usurers confessos de la institució. Una vegada més, el poder de la paradoxa compareix majestuós.