Cuixart i el domini d’un mateix

Fa un any que està tancat a la presó. Jordi Cuixart saluda afable com sempre i està prim com sempre, parla pels descosits, riu. Calça amb una particular elegància espardenyes negres amb mitjons foscos i per un segon podríem arribar a oblidar-nos que la conversa és a la presó i que quan ens acomiadem ell tornarà a la cel·la. Està determinat, conscient de cada gest, i pel que m’expliquen altres persones actua, també a Lledoners, de frontissa.

LA PRESÓ. “Això va de persones”, diu com si calgués no oblidar-ho. Cuixart explica que el pitjor van ser els primers dos mesos a Soto del Real: “Vaig tenir plena consciència del poder de l’Estat”. Recorda els helicòpters que els sobrevolaven cada dia i conclou: “Saps? Et poden desangelar, però la felicitat depèn del domini d’un mateix”. Cuixart tenia molt interioritzat que podia acabar a la presó i ràpidament va entendre que anava per llarg i caldria resistir per convenciment i estratègicament, “perquè el que menys els interessa és que estiguem forts”.

“La presó és un fracàs de la humanitat”, diu, i viu com una victòria quan va decidir amb la seva parella, Txell Bonet, i amb l’equip d’Òmnium, que no tindrien por, “que passem a l’acció”, i com va transmetre-ho als seus pares: “Papa, no t’enfadis però no diré qualsevol cosa per sortir de la presó”. Després imagina com l’hi devia dir a la mare: “ El nene es así, Mari ”. Avui el seu pare i el seu fill d’un any i mig són “font de coratge”, i s’emociona quan el sent per darrere de la mare al telèfon: “Dignitat, Jordi, dignitat!” I conclou: “La font de la dignitat és inesgotable” i “Els meus pares potser no entenen el regat curt, però sí la dignitat”.

RECORD DE L’1-O. “Va ser un exercici d’autodeterminació individual i col·lectiva de conseqüències que encara no coneixem”. Explica quan va anar a l’Escola Industrial de Sabadell, on havia cursat la FP, “un espai de tradició obrerista i de burgesos compromesos amb les classes populars”, on es va fer un passadís i la gent aplaudia. La policia acabava d’entrar al seu col·legi electoral, a prop, i “hi havia tensió, autoestima, ni odi, ni etnicisme, ni totalitarisme”. La impressió va ser forta, i conclou: “Vaig ser molt conscient de l’abans i el després que representava l’1-O”, perquè els ciutadans “a partir de les 11 sabien a què hi anaven i van anar als col·legis sense un roc a la butxaca”. “Van decidir autodeterminar-se individualment”.

ÒMNIUM. “Treballa per assolir els grans consensos de país”, les “lluites compartides”, i Cuixart demana als actors polítics que els presos no condicionin la seva actuació, perquè “tot el que podria ser bo per als presos a curt termini podria no ser bo per a Catalunya”.

“Avui tornaria a actuar de la mateixa manera -diu obertament Cuixart-. No em penedeixo de res”. “La lluita per la democràcia està per davant del nostre alliberament”, insisteix, i repeteix que la prioritat és la unitat d’acció, però lamenta que “no hem abandonat mai la dinàmica de partits”. Cuixart només es tensiona parlant del marge de millora en la unitat d’acció i cita directament les dificultats d’acord pel que fa a la suspensió dels diputats presos. Defuig qualsevol polèmica però demana “responsabilitat i consens i tenir clar que hi ha un interès superior al dels partits”.

JUDICI. “Avui al PSOE li fem nosa a la presó”, diu, però veu difícil una nova manera d’actuar quan afirma que “no ens van pegar perquè fóssim el 48%, sinó perquè el « ni quiero ni puedo » de Rajoy és més unànime del que ens sembla”.

El president d’Òmnium considera que caldrà respondre a les sentències i serà també “respondre a un embat de l’Estat contra els representants legítims al Parlament i els representants legítims de la societat civil, perquè s’estarà jutjant el poble de Catalunya”. “El seu dret de manifestació, el seu dret d’expressió”, afegeix.

DUI. El 27-O Cuixart va escriure quatre cartes. A Txell Bonet, al seu fill i als fills d’una parella anterior, a qui considera fills seus, Pol i Oriol. Cuixart s’emociona explicant-ho: “Al Polete li deia: «El papa està bé. Avui s’ha proclamat la República de Catalunya»” i li demanava que anés a buscar la declaració de Macià. “Sentia molt d’orgull, molta autoestima, intuïa que el grau de preparació era el que era... Polete, avui s’ha proclamat la República, ves al menjador a llegir el quadre on hi ha les paraules de Macià. Sabia que allò no aguantaria... la van proclamar sense acabar-ho...” Cuixart no fa ni un sol retret, però té una exigència: “El que fem ha de ser amb totes les conseqüències, determinació i coherència, consciència que fem el que creiem i que assumirem totes les conseqüències”.

EL FILL. La seva mare reserva “primeres vegades” per al pare empresonat. L’altre dia va menjar xocolata en un locutori per primer cop a la vida.