El cul d'en Jaumet
CUL DE MÓN. Es recomana molta precaució a l'hora de circular per algunes carreteres i també molta paciència per trobar un bitllet cap a ses illes més petites. Només un vol de matinada cap a Eivissa i un altre, ja de nit. Els tuits del Cris Juanico diuen que a Menorca els passa el mateix. Sona Cul de sac de Van Morrison a les orelles, des d'un dels seus discos més negres. "I travelled far, to the nearest star... It's not very far away, it's not as far as a country mile, it's just a cul de sac ". Sembla que aquesta expressió d'origen català va ser manllevada pels anglesos durant el seu domini de l'illa de Menorca el s. XVIII. Ells també van deixar-hi a canvi algun ull blec -per ull de vellut, blec de black- però no pas els bòtils, que ja existien a les altres illes com podem comprovar a les rondaies del mallorquí mossèn Alcover. Segons va documentar Isidor Macabich, a Eivissa un bòtil també podia ser algú molt gras. Els anglicismes no van sortir mai de Menorca.
DONAR PER L'ÍDEM. Faig zàping a la desordenada TDT, buscant alguna pista que em retorni el valor del bitllet de Spanair i em permeti tornar a casa. Ensopego amb un canal de la caverna on parlen del crac de la companyia aèria. Entre crits denuncien que els catalans hem agreujat la crisi dilapidant el diner públic per les nostres ànsies de ser un país, amb aeroport internacional i companyia intercontinental. Suposo que no recorden aeroports com el de Castelló, encara per estrenar, en què el popular Fabra s'ha gastat més de 40 milions d'euros, o les costoses línies d'AVE que ens porten cap enlloc, a banda del que ens deuen.
Mentre escric això sento la notícia que el ple del Parlament Europeu ha votat per unanimitat en contra dels privilegis de Barajas i de la discriminació de l'aeroport del Prat en els vols intercontinentals, després que el govern espanyol signés 23 tractats amb països d'altres continents per imposar Madrid com a únic destí possible a l'Estat. I és que de donar per l'ídem en tenen el cul pelat.
PERDRE EL CUL. Arribo tard a l'estació. Hauré d'esperar el pròxim tren, d'aquí una hora. Dues hores i quinze minuts des de Sants fins a Figueres. No em sé estar quiet, com el cul d'en Jaumet. Ho aprofito per fer una trucada. El més gran dels fills és a França treballant. El segon tenia l'ull posat a Alemanya però de moment ha trobat feina en un laboratori a Barcelona. Els seus pares han perdut el cul durant anys per donar-los les millors eines. Segurament no podran dedicar tantes atencions als altres tres fills. La feina fa temps que és un miracle i més per a un arquitecte. Sempre ens quedarà Berlín. És ple de catalans. Un s'hi sent com a casa, sobretot quan a casa fa tant fred.
CUL I MERDA. "Heu de ser àgils com ocells i astuts com serps, els deia sempre als meus fills". Faig tot el recorregut des de Barcelona parlant amb una senyora amb mirada d'àngel. Malgrat ser uns desconeguts parlem amb confiança, com si fóssim cul i merda, fins que ella ha de baixar a Girona. Quan arribo a Figueres, i després de respondre a unes preguntes per al documental Dalí canta , marxo a Pont de Molins. Allà parlem de Shakespeare i de feina amb la Txe Arana, mentre vigilem per la finestra que cap visó americà ataqui algun dels ànecs muts que neden al riu. Cargols, crancs, grills, escarabats, mosquits i visons d'altres mons ja són els nostres companys.
A PRENDRE PEL... Un amic em pregunta si al Palau Sant Jordi deixaran fumar pel Trial Indoor o posaran taps als tubs d'escapament. N'hi ha que no estan mai contents.
I LA NEU? M'envia un SMS. No pot venir a assajar perquè han suspès les classes a la mainada. La mare del guitarrista no es pot quedar els nens. Està de mala lluna. Li ha dit al fill que això de la neu ha estat un invent per fer-nos consumir i per fer-nos mirar cap al cel mentre passen altres coses. Potser és malpensada però aquestes coses es pensen quan un sent que la seva vida és en un cul de bòtil.