Pau Vinyals: “La cultura no ha de generar mai cap certesa”

Quedem per fer el gelat tot just quan arrenca l’estiu. Fa setmanes que hi som, però la sensació d’estiu de debò, aquella que converteix en una nosa qualsevol peça de roba i que obliga a fugir del sol, tot just acaba d’arribar. El confinament ho ha fet anar tot tard. No hi ha turistes, tampoc gaire trànsit, i l’aire costa de respirar. Busquem l’ombra i fem anar el vano. És migdia, gairebé l’hora de dinar. El gelat farà d’aperitiu. El Pau arriba dalt de la bici, amb una bossa de roba penjant on hi du els tàpers amb el dinar. Saluda i somriu. Quin somriure més ple. Coneix la gelateria Delacrem. És un gran aficionat, diu, als gelats. Té identificades les que per a ell son les millors gelateries de Barcelona. Només dues, a tot estirar tres, entre les quals hi ha la que hem triat per a l’entrevista. En menja tot l’any, de gelats, el Pau. Sempre d’avellana. Hi ha un banc a l’ombra. Ens hi instal·lem. I de seguida comprovem que mai se n’agafen prou, de tovallons d’aquells de gelateria. I que sempre eixuguen poc, perquè són aspres. El gelat del Pau goteja sense parar i es desfà ràpid. Per sort, la meva orxata s’immuta més aviat poc sota aquesta temperatura de forn i vaig fent tranquil·la.

Primera matèria

És un estiu estrany. Sense grans viatges ni aglomeracions. Sense festivals de música ni festes majors. Com si tots continguéssim la respiració per no fer enfadar el gegant que sotja. Però al Pau Vinyals ja li està bé. Instal·lat amb la Judith, la parella, ara a casa d’uns amics, ara de visita a la família. Un estiu sense pretensions, de sopars a la fresca, passejades entre el verd, remullades i converses fora d’hores. Com els estius de fa anys, quan era petit i tota la família s’instal·lava a casa dels tiets, que era al mateix poble on el Pau va viure fins als 18, Ravós del Terri (Pla de l’Estany), però que tenia piscina, i això aleshores era excepcional. Amb els cosins, la calor es feia passar a força de capbussades a la piscina, cabanes al bosc, jocs amb els gossos del poble i excursions per trobar mores i cargols. El Pau Vinyals que avui s’afanya per rescatar les gotes que cauen gairebé a raig del gelat no és gaire diferent d’aquell que escurava despreocupat els dies d’estiu al poble. “Continuo sent aquell nen que corria i jugava”, assegura. I afegeix: “Hi ha una primera matèria que encara es manté i que són les ganes de passar-ho bé i d’aprendre constantment a estar millor”. De petit, en Pau Vinyals volia ser pallasso. I després va voler ser actor. I ja no vol ser res més. Una obra de Harold Pinter el va captivar quan tot just tenia tres o quatre anys, i des d’aleshores tot gira al voltant de la interpretació. “Ser actor és brutal, m’aporta molta vida”, afirma somrient. Els mesos de confinament li han servit per refermar la càrrega vocacional de l’estil de vida que ha triat: “He trobat a faltar molt aquest canal on pots desbordar-te cada dia i jugar amb les emocions”. Per a Vinyals, el fet de ser actor implica anar contra corrent pel que fa a les emocions: “En una societat com la nostra, amb tanta por de les emocions fortes, sortir a l’escenari cada nit a deixar-te anar és un privilegi”. Vinyals sembla fascinat per tot el que implica ser actor, especialment pel que passa abans d’enfilar-se a l’escenari: “L’assaig és on aprenc, on em descobreixo i gaudeixo de la feina en equip”. Segurament és durant la posada en comú de la preparació d’un text, encara sense el retorn del públic, quan afloren amb més intensitat les ombres, els dubtes i les potencialitats dels personatges i dels propis arguments. “L’assaig és un espai on un grup de gent podem qüestionar-ho tot, fins i tot les coses que ens semblen més certes”.

Un lloc per aprendre

La cultura podria haver estat essencial durant la pandèmia. Majoritàriament essencial. Però no ha estat així. Una altra oportunitat perduda. Encara ara, les sales de teatre i de cinema estan fent de cap de turc, amb restriccions que en fan pràcticament inviable l’activitat. Un càstig que, per a Pau Vinyals, té lectures més enllà de la pandèmia. “Ens hauríem de preguntar què està passant perquè no interessi que anem a espais on podem reflexionar tots junts”. Així és com entén el teatre l’actor, com un punt de trobada per fer-se preguntes, trencar fronteres mentals i sentir dolor, ràbia, alegria o passió en la pell d’algú altre, conscients que un dia podria ser la pròpia. “El teatre és fonamental per a la democràcia”, sentencia, i potser per això hi ha qui el considera “l’enemic”. Vinyals està convençut que la ciència no podrà respondre per si sola els problemes que està generant el coronavirus. Caldrà una resposta també des de la filosofia, l’antropologia i la cultura. “El teatre és el lloc que tenim els adults per seguir aprenent”, una experiència física, emocional i intel·lectual indispensable. “Potser no en traurem cap certesa, però sí que ens ajuda a seguir pensant i reformulant la societat”. La falta de certeses és, de fet, l’hàbitat on prefereix moure’s el Pau. Convençut que “qualsevol acte de la vida és polític”, atribueix a la cultura el dret primordial de ser lliure: “La cultura no ha de generar mai cap certesa -afirma-, la meva feina és que la gent surti del teatre amb ganes de seguir buscant, de continuar el recorregut”. I aquí és on rau el compromís.

El teatre o la vida

Pau Vinyals no es veu fent carrera lluny de casa, a les capitals europees ni als Estats Units. Considera el teatre com “una cosa molt regional”, que beu d’una realitat propera i que l’explica a aquells que la comparteixen i en formen part. I és des d’aquesta mentalitat que reivindica, perquè ho troba a faltar, una aposta més decidida tant de les institucions com del públic a favor de l’escena local i amateur. “S’han de reactivar els centres culturals de les ciutats i dels pobles, perquè el teatre és una cosa d’ara i aquí, de mirar-nos als ulls i de representar-nos”. En comptes de ser un niu de veus, formats i estils innovadors i diferents, el teixit cultural català és més aviat una terra eixorca, amb quatre brots arreplegats en una mateixa quartera. “La majoria del teatre a Barcelona es fa gratis o pràcticament gratis”. La precarització de la cultura, tantes vegades denunciada, continua incrustada. Sense antídot, ni estratègies per trobar-lo. “Si no es fa una anàlisi profunda d’això ben aviat -avisa Vinyals- gran part del sector desapareixerà”. Hi ha frustració, patiment i abús. També petits oasis, com el que habita Pau Vinyals. “He tingut sort”, sospira. I com que no vol fer cap altra cosa que no sigui actuar, la perspectiva de deixar de fer-ho algun dia l’espanta: “És una de les pors que tinc, que s’acabi, que deixi de viure la vida al límit”.