Els Cursillos de Cristiandat, reconquerir la fe des de Mallorca

DE TOTES LES INICIATIVES SORGIDES a Mallorca al llarg de la història, n’hi ha hagut poques que hagin obtingut un èxit tan internacional com els Cursillosde Cristiandat, un mètode de renovació espiritual que en poques dècades es va convertir en un moviment apostòlic multitudinari. Els cursets o cursillos -en la seva denominació original i més popular- són avui presents en més de seixanta països de cinc continents. D’ençà que es va celebrar el primer el 1944, han comptat amb la participació, segons la web de l’Organisme Mundial de Cursets de Cristiandat, de “cinc milions de cursillistes ”.

Concebuts amb l’objectiu de recristianitzar la societat i de reconquerir per a la fe les masses extraviades en l’escepticisme i la doble moral pròpia del catolicisme llatí, els cursillos van generar-se en el caldo de cultiu d’Acció Catòlica, “la macroassociació”, en paraules de l’historiador Joan Matas, “que s’havia creat als anys 20 per agrupar tots els seglars que es movien entorn de les parròquies, per organitzar-los seguint el mandat jeràrquic de l’Església i per formar unes elits que guiessin les masses”.

Va ser, justament, dins Acció Catòlica que va forjar-se Eduardo Bonnín Aguiló, el fundador dels cursillos, almenys segons el relat del sector laic del moviment. Nascut a Palma el 1917, en una família nombrosa dedicada al comerç i l’exportació de fruita seca, Bonnín va quedar molt marcat per la modernitat “dissolvent” i l’agitació anticlerical, amb la seva exigència de laïcitat, de la Segona República. Segons explica Francisco Forteza Pujol, autor d’ Historia y memoria de cursillos, la família de Bonnín va voler protegir el seu fill dels perills que representava aquella societat “infectada” de nous valors i cada cop més allunyada de la fe. Per això li van posar professors particulars a casa perquè li donessin una educació d’acord amb els principis de l’Església.

No és descartable que la condició xueta de la família d’Eduardo Bonnín Aguiló tingués alguna cosa a veure-hi, amb aquest fervor religiós. Els xuetes, descendents dels jueus que entre els segles XV i XVII s’havien convertit al catolicisme sota la violenta amenaça de la Inquisició i que van ser maltractats i forçats a viure endogàmicament fins ben bé els anys 70, sovint van adoptar actituds inflamades i puristes davant la religió. Es tractava de demostrar que, a pesar dels cognoms -Bonnín i Aguiló són dos dels cognoms xuetes més estigmatitzats-, eren tan bons catòlics com els més catòlics.

Fos quina fos la motivació primera del seu fervor religiós, a principis dels anys 40 Eduardo Bonnín sentia que la religió estava perdent la seva capacitat per arribar -per revelar-se amb tota la potència- als individus, i que vivia empantanegada entre la buidor coreogràfica -processons, misses- amb què es projectava de cara enfora i la doble moral hipòcrita que lluïa de cara endins. “Els cursillistes pioners -segons l’historiador Pere Fullana- creien que la jerarquia eclesiàstica s’havia allunyat del missatge de Crist. D’una banda, tot el país era catòlic i anava a missa, però, de l’altra, la gent seguia emborratxant-se i anant de putes i el nacionalcatolicisme imperant no feia res per evitar-ho perquè l’únic que els interessava, segons els c ursillistes, era conservar el poder”.

UN MÈTODE DE CONVERSIONS EXPRÉS

Amb aquest afany de reconquesta, amb la voluntat de recuperar la relació directa entre l’individu i Déu, i inspirat pels Cursillos de Jefes de Peregrinos organitzats per Acció Catòlica, que consistien en una setmana de retir espiritual, meditacions i xerrades sobre diversos temes de caràcter religiós, Bonnin va idear un mètode per convertir la gent que havia perdut la fe o que encara no l’havia trobada.

El mètode, que es posava en pràctica durant els tres dies i mig que durava cada cursillo, en els quals inicialment només participaven seglars, consistia a impartir rotllos o xerrades sobre temes com “la Gràcia, la Pietat, l’Acció o l’Estudi”, a estimular la confraternització entre els participants, a resar col·lectivament i en veu alta, a celebrar reunions de petits grups davant del sagrari que derivessin en intervencions dels creients per dialogar amb Crist... Tot plegat acabava amb una confessió pública dels pecats dels que s’havien convertit. Bonnín basava el seu mètode en el que ell anomenava “l’estudi de l’ambient” -l’ambient entès com “el conjunt d’idees, persones i circumstàncies que concorren en un determinat temps i lloc”- i afirmava que calia conèixer a fons el propi ambient per “fermentar-lo en cristià”. Segons Forteza Pujol, l’hagiògraf de Bonnín, ell aspirava a fomentar valors que trobava en la societat i no en l’Església, com “la repulsa de la hipocresia, l’obertura interclassista i el sentit de la fraternitat”. L’objectiu primordial, tanmateix, era “fermentar evangèlicament la vida civil i laica”.

El primer cursillo, segons els seguidors de Bonnín, va celebrar-se a cala Figuera, al poble de Santanyí, entre els dies 20 i 23 d’agost del 1944. Ja en aquella primera celebració van quedar establerts alguns dels aspectes més característics dels cursillos. Per allunyar-se de la imatge solemne i flonja de l’Església, així com dels seus procediments catequístics, els cursillistes van apostar per presentar una imatge de la fe que fos histriònica i viril, cridanera i inflamada, més propera a la gent del carrer. Optaren, per tant, per utilitzar un llenguatge populatxer, amb fórmules i tons tirant a barroers, als antípodes de les fórmules i tons curials. Per referir-se a Crist, per exemple, parlaven de l’Amo -era una referència als majorals de les possessions mallorquines, que treballaven la finca a les ordres del senyor-, els pecadors que s’havien allunyat de la fe eren gent “encabotada”, “afaitar-se” era l’expressió que s’usava en lloc de “confessar-se”, i no es feien sermons sinó que s’amollaven rotllos… També es recorria sovint a les comparacions i expressions toreres i militars. També l’himne dels cursillos, la cançó De colores, va ser triat mirant més al carrer que als temples. Diu la lletra: “De colores se visten los campos en la primavera. De colores son los pajaritos que vienen de afuera ”. Etcètera.

La puerilitat cursi de l’himne i la col·loquialitat humorísticament vulgaritzant del llenguatge eren part de l’estratègia dels cursillos per renovar la concepció de la fe tot donant-li un aire més autèntic i mundà. Amb tot, allò només era el vernís amable amb què llustraven una religiositat exacerbada. També era la manera de fer més simpàtica la forta pressió psicològica que aplicaven sobre els cursillistes principiants, a qui havien de convertir en tres dies i mig. (No eren pocs els crítics dels cursillos que consideraven, malèvolament, que aquesta idea de fer bons cristians en només tres dies i mig era molt jueva.) En qualsevol cas, aquesta aspiració de dur a terme conversions exprés entronca amb la concepció bèl·licament evangelitzadora que almenys originàriament bategava al cor dels cursillos : es tractava de guanyar terreny per a la fe, com fos i tan de pressa com es pogués.

TRES DIES I MIG MOLT INTENSOS

A cada cursillo hi assistien una vintena de cursillistes principiants, que eren dirigits per un “rector” i per quatre o cinc “professors”. L’adopció de la nomenclatura universitària responia a una voluntat clara d’autosublimació. Mentre que el rector era el responsable de dirigir la celebració, els professors impartien un rotllo o altre i feien per fer-se amics, cada un, de quatre o cinc cursillistes. La compartimentació horària dels tres dies i mig que durava el cursillo era molt estricta. Ja amb el primer rotllo del vespre inaugural, normalment un dijous, es creava un estat intimista, especial, propici per a la meditació i les explicacions o confessions analítiques de la pròpia vida.

Com que l’objectiu era anar acumulant conversions, així que un cursillista principiant mostrava símptomes de començar a sentir la revelació de Déu, els dirigents el separaven del grup, el portaven davant el sagrari i allà desplegaven davant seu tot un seguit d’invocacions histriòniques a l’Amo; es tiraven a terra, resaven, cridaven, ploraven: tot amb l’objectiu d’acabar de persuadir el (quasi) convertit. Els dos dies següents se seguia amb els rotllos, amb les meditacions en comunitat i amb les explicacions sobre la pròpia vida de cada cursillista, unes explicacions que després els altres comentaven i analitzaven. No tot era densament espiritual, però. També hi havia moments per a la distensió. Després de dinar i de sopar, els cursillistes dirigents dedicaven una estona a contar acudits. Eren acudits com més bèsties millor: sexuals, antieclesiàstics o fins i tot ridiculitzadors de la figura de Franco. Era una manera eficaç d’exhibir virilitat, valentia i irreverència davant dels estupefactes cursillistes principiants, gens avesats a sentir aquella mena de comentaris.

Si tot anava segons el pla, al vespre del dissabte, almenys més de la meitat dels cursillistes ja havien claudicat i abraçat la conversió. Els dirigents confiaven en l’efecte contagi: com més convertits hi havia en un grup, més obligats se sentien els escèptics a acabar-se convertint, també. Finalment, l’últim dia, el diumenge, hi havia la confessió i penediment públics dels pecats per part dels nous conversos. Segons alguns testimonis, l’histrionisme d’aquelles escenes, en què se sentien frases de l’estil “L’Amo, he pecat i he embrutat el Vostre Bon Nom!”, era desorbitant. Es veu que, com més exagerada i estripada era la confessió, més celebrada era. “Perdó, l’Amo, perdó! Som un porc! Un porc! Un porc!”

L’IMPULS DE L’ESGLÉSIA

Tot i que inicialment va ser concebut com un mètode/moviment dirigit per laics i per a laics, la relació amb la jerarquia eclesiàstica i el clergat va ser present des dels mateixos inicis dels cursillos. Diu l’historiador Joan Matas que Bonnín sempre va reconèixer que necessitava Acció Catòlica per desenvolupar el seu mètode; com que Acció Catòlica era una organització de laics estretament vinculada amb l’Església, no va passar gaire temps abans que els primers capellans intervinguessin en els cursillos. Els més importants van ser Sebastià Gayà Riera, considerat el cofundador del moviment juntament amb Bonnín, i Joan Capó. Tots van contribuir a despertar l’interès pels cursillos de l’aleshores bisbe de Mallorca, Juan Hervás, que els va donar l’impuls definitiu.

Una de les disputes més agres i persistents en la història dels cursillos té a veure amb la seva creació. Qui pot atribuir-se’n el mèrit fundacional? Tot depèn de si es creu que tot va començar a cala Figuera el 1944, només amb la participació de laics, o de si es considera que el primer cursillo autèntic va ser el de Sant Honorat, al lul·lià puig de Randa, també a Mallorca, celebrat el gener del 1949 i ja amb el total suport de la diòcesi. Els laics, seguidors de Bonnín, defensen la primera opció, mentre que els religiosos són partidaris de la segona. En realitat, tant se val. El que compta és que la unió entre els laics i la jerarquia eclesiàstica va fer que els cursillos augmentessin de manera notable la seva popularitat durant els anys següents.

L’entusiasme apostòlic que, a principis dels cinquanta, es va viure en els entorns c ursillistes, que incloïa laics i sacerdots, tots joves, era d’un fervor exaltadíssim, fins al punt que s’hi van començar a adoptar actituds i comportaments fanàtics. O almenys això els atribueixen els seus adversaris. Del profús anecdotari relacionat amb els cursillos se’n poden extreure una infinitat d’històries vistoses i truculentes. Un dia un cursillista va veure pel carrer una dona amb un vestit massa escotat, s’hi va acostar i li va escopir dins l’escot. Una altra vegada un grup de cursillistes va assabentar-se que un company seu havia sortit del recte camí i que ara solia passar els vespres en locals indecents. El grup va entrar una nit dins el bordell on el company estava pecant i, després de mostrar-li un gran crucifix i cantar a ple pulmó el De colores, el feren sortir fora, avergonyit.

Més enllà de les històries més o menys certes -o més o menys falses-, no hi ha dubte que l’impuls que Bonnín, Gayà Riera i Joan Capó, amb el suport del bisbe Hervàs, van donar als cursillos va fer que aviat s’expandissin cap a fora. Amb tot, el bisbe Hervás va posar condicions a l’expansió: per implantar-se en una altra diòcesi, primer hi hauria d’haver una petició formal del bisbe de la diòcesi en qüestió. Era una fase més en el llarg estira-i-arronsa, aleshores encara soterrat, entre el sector laic i l’eclesiàstic, molts membres del qual acusaven els cursillistes de ser uns il·luminats, uns ignorants en matèria de teologia i de doctrina, i de fer gala d’una grolleria mundanal incompatible amb les maneres cerimonioses de l’Església. Darrere d’aquelles crítiques també hi havia, per descomptat, recels pel poder i per la capacitat d’influència que els cursillistes havien acaparat.

La primera diòcesi de fora Mallorca on s’implantaren els cursillos va ser la de València, d’on era oriünd el bisbe Hervás. Després ja va produir-se el desembarcament a Catalunya -Terrassa, Tarragona, Sabadell, Vic, Lleida, la Seu d’Urgell, Solsona…-. Com a curiositat, consignarem que el bisbe de Solsona, quan s’hi establiren els cursillos, era Vicente Enrique Tarancón. També que des de la Seu d’Urgell els cursillos arribaren a Barbastre, l’Aragó, on influïren enormement en una futura figura cabdal de l’Església catalana, el bisbe Pere Casaldàliga, que fins i tot va ser enviat a Guinea, a principis dels anys 60, per propagar-hi les ensenyances cursillistes. “Els cursillos van ser un taller on molta gent va experimentar la religió com una cosa espiritual però també d’acció”, diu Pere Fullana. “Va ser el cas de Casaldàliga, que, amb la descoberta del Tercer Món, es transformaria i passaria d’un cristianisme de conquesta a un cristianisme d’immersió”.

CONFLICTE A CASA, EXPANSIÓ MUNDIAL

Era l’any 55, feia poc que s’havien creat els cursillos però el seu èxit no parava de créixer. Aparentment, tot anava vent en popa per als cursillos i cursillistes de Mallorca. En realitat, però, cada cop se sentien més veus dins la mateixa Església que avisaven que allò se’ls podia acabar escapant de les mans. Un bon exemple de la desconfiança que els cursillistes suscitaven entre els sectors més tradicionals de l’Església -els cursillistes eren conservadors, però no tradicionalistes- és que l’Opus Dei, el clergat més veterà i altres catòlics de tota la vida els anomenaven Mau Mau, en referència als revolucionaris africans que durant els 50 lluitaven per la descolonització de Kènia.

Per mirar de controlar la situació, el bisbe Hervás va ser enviat a Ciudad Real i va ser substituït per Jesús Enciso al capdavant de la diòcesi de Mallorca. La missió del nou bisbe era clara: reconduir el rumb dels cursillos. Dit i fet: tan sols un any després de ser nomenat bisbe, Enciso va fer pública una pastoral en què acusava els cursillistes d’haver dividit els fidels i en què reclamava una revisió i un aprofundiment teològic del mètode. Conta Joan Matas que, després de la pastoral, Bonnín va reunir-se amb el bisbe per si es podia reorientar l’assumpte. En un moment de la conversa, poc cordial, el bisbe li va deixar anar: “ Aquí mando yo ”.

L’episodi va representar la culminació de la pugna entre laics i eclesiàstics latent des que els cursillos havien començat. La victòria, semblava, s’havia decantat a favor de la jerarquia. Paradoxalment, però, la pastoral d’Enciso va provocar una diàspora de joves sacerdots cursillistes cap a tot el món. Incòmodes i incompresos a casa, partirien a l’estranger, on l’experiència cursillista els seria valorada. Va ser la plataforma definitiva per a la propagació internacional del mètode, que sobretot va tenir una gran implantació als EUA, on hi havia diverses missions de franciscans mallorquins, i a Llatinoamèrica, on l’Església estava en plena ebullició i on no faltaven les connexions mallorquines: els antics emigrants, els primers negocis a l’exterior dels hotelers…

ADAPTACIÓ I CONTROL

Per als cursillistes laics seguidors de Bonnín, aquesta implantació va ser un èxit, però no un èxit complet, perquè cada diòcesi va adaptar els cursillos a conveniència, la qual cosa anava contra la idea d’universalitat del mètode que sempre havia propugnat Bonnín. A més, l’Església els va passar a controlar d’una manera quasi absoluta. Amb tot, l’OMCC, formada per quatre grups internacionals -l’Europeu, el d’Àsia i el Pacífic, el Llatinoamericà i el d’Amèrica del Nord i el Carib-, reconeix a Bonnín, mort el 2008 i en incert procés de beatificació, l’estatus de fundador del moviment.

Actualment, elsCursillos de Cristiandat sobretot tenen èxit lluny de Mallorca. A l’illa encara se celebren uns vuit cursillos anuals -quatre d’homes i quatre de dones, no n’hi ha de mixtos-, els quals són dirigits per quatre o cinc seglars i dos sacerdots. De mitjana, cada un compta amb una vintena de nous cursillistes. Segons Loren Marián, president del secretariat diocesà de Mallorca i màxim dirigent dels cursillos a l’illa, avui dia els cursillos es desenvolupen d’una manera molt més continguda i serena que en el passat.

Marián fins i tot nega que els aspectes més estridents mai hagin format part del mètode. “El carisma del moviment -afirma Marián-és el de sempre: recuperar els allunyats per a l’Església. Només busquem que la gent sàpiga que Déu l’estima”.