La renda bàsica i la "renda de quarantena"

La pandèmia del coronavirus està causant autèntics estralls en l’existència material de gran part de la població no rica. Potser encara no som del tot conscients de les conseqüències de la combinació d’una crisi econòmica que s’estava gestant, la irrupció del coronavirus i la semiparalització econòmica imposada tot seguit no se sap encara per quant temps: centenars de milers de nous aturats si no milions a la UE, increment exponencial de la pobresa, rebaixes de salaris i poder adquisitiu... Molts països han decretat mesures extraordinàries.

Per descomptat que les persones molt riques perdran, estan perdent ja, molts diners per la caiguda en picat de les borses. Per descomptat que també tindran pèrdues per la caiguda del valor de moltes de les seves accions i del tancament de fàbriques. Per descomptat. Però els milers i milers de persones que s'han quedat i es quedaran sense feina remunerada, sigui de forma provisional o definitiva, no només tindran "pèrdues", patiran també una degradació molt gran de les seves condicions materials d'existència. Moltes patronals del món no han deixat d'aprofitar l'ocasió per reivindicar que els impostos siguin retallats i que es faciliti l'acomiadament i la rebaixa de salaris. No és estrany que s'hagi comparat la seva actitud amb els voltors que planen sobre els animals ferits esperant que caiguin perquè els serveixin d'aliment.

En la crisi desfermada el 2008 a la UE es van imposar polítiques austericides que van colpejar estats sencers, com Grècia, i tota la població no rica. Ara, amb l'inici de la pandèmia, sembla que no volen aplicar les mateixes mesures d'austeritat que van produir uns resultats tan nefastos. Però entre els activistes dels moviments socials i entre alguns economistes destaca una mesura per la contundència amb què s’està estenent aquests dies: la proposta d'una renda bàsica, una assignació monetària incondicional a tota la població.

En una situació realment excepcional com la d’ara és quan té tot el sentit del món el molt conegut i alhora molt poc assumit pels governs objectiu de “salvar les persones”. I aquí entra amb tota raó la proposta de la renda bàsica. No es tracta d'una caritat, ni d'una “ajuda”, ni d'una solució “second best”, ni d'un substitutiu a l'espera d'una situació millor. Es tracta d'un dret humà, es tracta d'un dret de la vella tradició de la llibertat republicana a què tots els altres estan subordinats: el dret a l'existència. No com a “submisos suplicants” d’un subsidi condicionat, sinó com a ciutadans que tenim dret a l’existència social.

I amb les mesures que s’han posat i es posaran en funcionament amb motiu de la pandèmia, aquesta dependència del “submís suplicant” es torna més cruel per a cada vegada moltes més persones. La renda bàsica d'una quantitat almenys igual al llindar de la pobresa a cada país, garantiria l'existència material de tota la població, no com una "ajuda", no com una caritat, sinó com un dret humà a l'existència social. I amb la situació creada per la pandèmia, la seva necessitat és més urgent encara.

Els governs i alguns economistes que segueixen repetint les receptes tradicionals com si estiguéssim en una situació habitual, es pregunten pel "cost" d'una mesura així. No es tracta ara de mostrar-lo, ja hi ha estudis detallats de com es podria finançar una renda bàsica, sinó de defensar que el "cost" de l'existència material de tota la població és prioritari a tota la resta. Així que podria establir que tota la ciutadania tingués l'existència material garantida fins que durés la situació d'emergència: una renda bàsica de 1.000 euros mensuals per a tota la població fins a final d'any, per exemple. Fins a final d’any! No és demanar grans coses. Això és menys diners que els que van servir per rescatar la banca espanyola. Per descomptat que la renda bàsica, que alguns ja l'han rebatejada com a “renda de quarantena”, hauria d’anar acompanyada de més mesures. Aquí només volem apuntar la necessitat urgent d’una renda bàsica. Per als que els preocupa que la rebin també els més rics, en la declaració anual de l'IRPF totes aquelles persones que tinguessin uns ingressos superiors a 25.000 euros bruts (o 35.000 o 40.000; no es tracta de fixar ara la xifra sinó de considerar la viabilitat de la mesura), se'ls tornaria a descomptar. Quin és el problema? ¿No estem en una situació d'emergència?

I, per cert, quin és el “cost” social de no implantar la renda bàsica?

Daniel Raventós i Julie Wark són autors del llibre 'Contra la caritat' (Editorial Arcadia, 2019)