30/01/2018

D’aquells temes dels quals no volem parlar

Plantejar-me si en el seu moment vaig ser jo l’afortunada o si són els casos que surten a la llum els que són desgraciats i aberrants m’incomoda profundament. Em refereixo als casos d’abusos sexuals a les gimnastes nord-americanes, dels quals s’està tornant a parlar després de la sentència, de la setmana passada, de 175 anys de presó per a l’exmetge de la federació Larry Nassar. Se l’acusa de més de 100 casos d’abús. Es diu ràpid, però les conseqüències són incalculables.

A l’edat de la majoria d’aquestes esportistes, en plena pubertat i adolescència, vaig estar internada en un centre d’alt rendiment amb la selecció espanyola d’esquí alpí. Ens estàvem als Alps francesos, i més endavant a Andorra, durant tot el curs escolar. La resta de l’any voltàvem per Europa i Amèrica del Nord i del Sud entrenant-nos i competint. Ens entrenàvem, estudiàvem, menjàvem, dormíem, rèiem, ploràvem... al costat dels nostres companys i companyes i dels nostres entrenadors. Sempre van ser homes i eren la nostra figura materna o paterna de referència en el dia a dia. Haig de dir, i reiterar, que mai vaig tenir ni un mínim indici d’acostament estrany. De fet, ni m’hauria passat pel cap fins que he sentit, de manera repetida, els darrers casos que s’han fet públics.

Cargando
No hay anuncios

La situació és molt perversa. Aquestes nenes que han patit els abusos estan en una edat molt vulnerable, i a més a més cal afegir-hi la complexa situació de la competitivitat pel fet de formar part d’una selecció nacional que les portarà a la glòria o les deixarà en l’oblit. Són joves, són bones, saben que tenen un futur prometedor al davant i el somni de campionats del món i Jocs Olímpics a l’abast. Han de superar moltes situacions emocionalment intenses: són fora de casa, les sessions d’entrenament són exigents i dures, acumulen cansament, tenen molts dubtes, han de gestionar derrotes, victòries, lesions... Un còctel explosiu per a una persona adulta; imagineu-vos per a una adolescent.

Els fets van passar fa un temps, i això encara és més pervers. És complicat tapar més de 100 casos d’abusos sexuals. Hi havia més implicats, tot i que no directament en els abusos, però sí que tenien la informació. Alts càrrecs de la federació que ho van tapar, i que a poc a poc van caient. No em puc imaginar el mason d’aquestes noies, que, després de patir abusos i amagar-los -amb els danys psicològics, emocionals i físics que comporta- acaben explicant-los i han de veure com els màxims representants els neguen, han de declarar de nou i reviure-ho... No sé si tota aquesta càrrega quedarà mai compensada per una medalla olímpica.