Ara és demà

Periodista i activista social«La justícia és com la serp:

només mossega els descalços»

Monsenyor Óscar Romero

Ara que la no-violència és tan sospitosa, que salvar vides a la Mediterrània és delicte i que aixecar barreres de peatges tants cops rescatats pretenen que sigui terrorisme. Ara que, pel que es veu, els postgraus a Harvard s’expedeixen a Aravaca en quatre dies i que la criminalitat s’estén a la dignitat dels CDR. Ara que un jutge continua intervenint la democràcia i tot un país dictant qui pot ser o no candidat a la Generalitat, bandejant les urnes i enfotent-se'n. Ara que el ministre de torn diu que no ens podem defensar i que no podem criticar ni denunciar els jutges, com si fossin una casta intocable, infal·lible i irrefutable: la mateixa Veritat revelada. Com si els magistrats no prevariquessin –Estivill–, com si els polítics no robessin –Rodrigo Rato– o com si els periodistes mai mentissin –quan ho fan cada dia–. Ara, més que mai, és quan menys cal normalitzar la mentida, quan no es pot desistir en la lluita i quan no podem defallir. No perquè no hi hagi raons per fer-ho, sinó –i precisament– perquè cada dia s’escola un nou motiu per neguitejar-nos.

Ara que s’instal·la la narrativa inquisitorial de la por, el brutal relat falsejat de la violència o el teorema mccarthista de la pesta i la contaminació. Ara que el ministre de torn d’Interior diu que s’ofereix per anar a explicar a la justícia alemanya què és violència. I a fe que pot fer-ho: és ell qui va ordenar la violència de persecució del primer dia d’octubre, qui va ascendir el que va comandar aquell operatiu repressiu i qui va anunciar que condecorarà les porres que tants caps van obrir. Premi a la violència policial al pòdium de la impunitat, medalla inclosa. Doncs sí, justament ara. Per recordar, en pura lògica dialèctica, que tan forts no deuen ser si només saben recórrer als nuls arguments de la força bruta perquè potser ja han perdut tota raó neta. Blanquejant les seves violències és creuen infal·libles. De sempre, la repressió parla de qui la rep, sí. També de qui l’exerceix. I amb el pas del temps, perquè també som temps al temps, més encara.

Ara que tant confonen, tan barroerament, la democràcia política amb el principi nacionalista i identitari de la infal·libilitat indissoluble de la "unidad de España". Repetint-se a si mateixos que això no només no té res a veure amb el nacionalisme espanyolista, sinó que amenacen de despertar-lo, tot competint a veure qui pega més fort al cap de la qüestió catalana. Ara que tot ho trinxen i són incapaços de veure’s en la deriva autàrquica, autoritària i populista que promulguen. Doncs sí, ara. Ara. Precisament ara. Perquè si tenen la barra amnèsica de dir que tot va començar fa 40 anys, caldrà pensar que aleshores portem 40 anys d’avantatge –amb tantes coses mal fetes i amb moltes de bones que cal preservar– i que el retrocés i la involució que pretenen és tan llarga com el que diuen –i el que no diuen– les seves paraules. "A por ellos" impassible.

L’estricte 'ara' on un carrer, per ordre judicial l’any 2018, es pot dir encara División Azul i quan hem hagut de rememorar les no-extradicions de criminals nazis confessos a qui el franquisme –i la democràcia– va dispensar refugi d’or. Ara que tot just commemorem l’assassinat de Guillem Agulló. 25 anys després, avís per a navegants, la mort de Guillem parla de la trama ultra impune que ens el va furtar, per descomptat; però parla encara, nou mil dies després, de tots els que van callar i de tots els que ho van minimitzar i justificar mirant cap a una altra banda. L’hemeroteca recorda que van ser molts, i pocs, molt pocs, els que van alçar la veu.

Interseccions autoritàries i coincidències miserables, la Sala Segona del Tribunal Suprem que va absoldre i alliberar tota la trama neonazi de l’Operació Panzer –entre ells, de nou, l’assassí de Guillem; amb armes decomissades, un bazuka i plans imminents de cacera d’immigrants– és la mateixa sala que jutja i empresona aquest país. L’única condemna d’aquell cas va ser –democràcia capgirada– contra l’acusació popular, integrada per 40 associacions del País Valencià, que volia aturar la impunitat ultradretana. Resum? L’únic possible en una realitat que, en si mateixa, sovint és hiperbòlica i demagògica. Ara bé, és així: els mateixos que absolen ultres amb bazuques són els que empresonen activistes no-violents. Qui s’hi vol quedar en un Estat així?

Ara i avui, quan diumenge es clourà a les portes de la Model la setmana en defensa de la llibertat d’expressió, en la humil decisió de no callar mai més. En el mateix Estat que un dia del 2007 va legislar, des del màxim tribunal constitucional, que en el cas de la Llibreria Europa, propagadora de l’odi nazi arreu del món, primava el dret a la llibertat d’expressió a la punibilitat de la negació del genocidi: des del 1996 es prova de fer justícia i no hi ha manera encara. Ara és quan més cal recordar-ho: quan segresten 'Fariña', quan emmordassen Valtonyc i Pablo Hasél o quan Arco es passa per l’arc del triomf la llibertat artística. Ara és quan més cal dir-ho tot de nou. O el futur serà un lloc mut i el demà un lloc pitjor. Retrovisor i memòria, de la pulsió autoritària no n’està exempt ningú: també el 2011 aquest país –les seves institucions– va voler enviar joves a la presó, acusats de sedició i jutjats a l’Audiència Nacional, arran de les protestes al Parlament. ¿O ja no recordem que la culpa de la cara mai la té el mirall?

Sempre l’ara. Ratificant-nos en la denúncia de les amistats perilloses de la monarquia espanyola i en negocis militars que maten. Ara, tot just ahir, quan cauen cinc corbetes militars espanyoles per a la dictadura saudita, tan amiga dels Borbons, que talla caps i amputa mans i esclavitza les dones. Ara, com diu l’estimat constructor de pau Arcadi Oliveres, quan mai és tan fosc per no continuar persistint. Potser sí que són infal·libles en cinisme: mai fallen, no diuen mai tot el que menteixen i fan tot el contrari del que diuen. Aquest ara i aquí tan contradictori, entre la vergonya i l’esperança, l’excepció i les llibertats, on l’important, clau de volta, és que no fallem nosaltres: el que fem –i no fem– avui configurarà el demà. En aquest ara mateix que ens recorda que avui, contra bords i lladres, torna a ser 14 d’abril al país de l’olivera. I que ens veurem diumenge, en peu de pau, omplint els carrers de nou. Per buidar les presons.