Col·lapses
Periodista i activista social"Porque vivir se ha puesto al rojo vivo"
Blas de Otero
Ara que hi ha més investigats pel Procés que dies, que l’agenda se satura sola i que la realitat tot ho atropella, no saps ja ni per on començar però sí per on cal –'indesinenter'– continuar. La velocitat amb què arriba la darrera vergonya no deixa temps per pair la penúltima indignació ni per endreçar el desordre de les males notícies. Temps convulsos, doncs, temps d’estranys trànsits –el vell no mor, el nou va naixent– i temps d’excepció permanent. Sotmesos a prova d’estrès, es tracta de no defallir mai ni enlloc. Ni un segon.
Urgent escriure de les manades –que no només és una, a la llum dels fets– i de la denigració, brutalitat i humiliació que pot contenir una sentència que fa omplir els carrers. Hi ha resolucions judicials pornogràfiques que violen i violenten la possibilitat de decència i la possibilitat de justícia. Perquè hi ha una injustícia patriarcal que és prolongació de la cultura i la violència patriarcals que ens assetgen i dominen cada dia. I que deixa a la intempèrie les supervivents. Contra tot, es tracta de no callar res. I dir-ho tot.
Amb el temps que no hi és i s’esvaeix un escriuria esmaperdut a propòsit d’Altsasu. O de qui escriu alguns tuits, amb quines paraules i des de quina insensibilitat. Que el compte del president Puigdemont feliciti el 70è aniversari del naixement d’Israel tot just quan 38 palestins són assassinats i 600 ferits amb foc real en les pacífiques Marxes pel Retorn –és a dir, de denúncia, precisament, de l’exili– hauria de fer pensar més d’un, que s’oblida que no hi ha història sense contrahistòria i que el tuit cau enmig del 70è aniversari de la Nakba palestina. Es podria afegir que els carrers d’aquest país, reiteradament, s’han omplert en solidaritat amb Palestina, rere cada bombardeig a la Franja de Gaza. Que avui obrir boca contra les polítiques d’apartheid, segregació i ocupació impliqui la perversa i difamatòria acusació d’antisemita rebla el clau de la nova fornada maccarthista. Ara li ha tocat el torn a Corbyn i a Ken Loach. Tot podria anar a millor, però va a pitjor. I per això es tracta de no callar. Ni una injustícia.
Ara que tant s’infla la violència imaginada que mai va existir i que, en paral·lel, tant es neguen i banalitzen les violències reals soterrades, caldria dir-li a Zoido –que no ha obert boca– que la placa oficial de l’Ajuntament de València que donava nom al passeig Guillem Agulló, assassinat per la ultradreta el 1993 i inaugurada dissabte passat, no va durar ni 12 hores, malmesa pel mateix odi que el va assassinar. I el ministre, mut en la llei mediocre del silenci selectiu. Un té la temptació de revisitar un vell lema de la Transició: "De día ciudadanos, de noche incontrolados". I ho dic hiperbòlicament per aquesta candidata gironina al Senat per Cs enxampada, encaputxada i de nit, destrossant. Si em permeten el revés, els escamots engoril·lats són aquests. Quan tot depèn –avui, ara, aquí– de recuperar el nom exacte de les coses. I de no cedir. Ni un pam.
La psicopatologia del poder, la perversió de la corrupció, la corrosió de les paraules, deriva sempre en neurosi política. Una neurosi que –com diria Alba Rico– "no distingeix el passat del present, ni la realitat de la ficció, ni la guerra de la pau, ni culpables d’innocents". Diu més: "La humanitat –com el psicoanalista– ha d’ocupar-se, ha de continuar ocupant-se, de l’Holocaust; però la història, el dret, els homes i les dones, han d’ocupar-se del dolor de cada dia, han d’exigir comptes de cada nova atrocitat, han de tractar d’impedir les sagnies que vindran; i ha d’ocupar-se també de l’ocupació de Palestina". I hi afegeix com a tret universal de la consciència: "Perquè curar-se és també traçar línies, restablir les fronteres de l’inadmissible i establir regles –fins i tot quan això comporta obrir els ulls a risc de quedar bornis–; sense aquest mínim de salut no valdrà la pena que continuï havent-hi un món després de la pròxima guerra".
Ciclotímics en muntanya russa, darrerament cada ranvespre es fa més difícil provar d’encertar la ganyota que pertoca. Mai no hi ha manera. L’equilibri del dia és un impossible exercici equilibrista de funambulista sense xarxa. No saps quina cara fer, si riure o plorar, com a signe de col·lapse general que acaba afectant la vida quotidiana. Sense comptar que has de passar per Estremera, per Soto del Real i per Alcalá-Meco –i per Ginebra, i per Berlín, i per Brussel·les, i per Escòcia– per ni perdre brúixola ni mapa. Perquè l’important, més que mai, és saber què fer. I fer-ho.
En canvi, sí que sé per on provar d’acabar. Cireretes al pastís i país mirall, un no deixa de sorprendre’s que mentre es denuncia reiteradament que el TC porta set llargs anys petant-se la sobirania política del Parlament de Catalunya, matxacant la legislació fiscal, social o ambiental que s’hi aprova –algunes de caràcter social, malgrat el contingut limitat–, el PDECat vagi de bracet del PP i Cs aprovant noves formes de desnonament exprés. La mà dreta no ha de saber què fa la mà esquerra, deia Jorge Fernández Díaz en aquelles converses –impunes, 'voilà'– del clavegueram estatal. Tot plegat a recompte d’impunitat, quan de la crisi n’han sortit guanyadors els que la van provocar i quan el frau immobiliari continua posant la vida pels núvols de l’impossible i correspon no deixar-los passar.
Perquè sí que sé que dimarts tornarà a ser Primer de Maig, que a l’oblit de Chicago –allà on va néixer el dia més roig dels rojos possibles– no trobareu cap monument dedicat als seus màrtirs, que som en un país amb un 23% de risc d’exclusió social i un milió i mig en situació de pobresa, i que, tot i així, els carrers d’arreu s’ompliran de nou. Menys del que caldria, segurament. Perquè si alguna cosa hem après és que on hi ha abús hi ha solidaritat, que on hi ha poder hi ha resistències, que cal seguir obrint per baix el que volen tancar per dalt i que ni afònics deixarem d’alçar la veu. En l’aprenentatge continuat –gràcies, Marina Garcés– que, finalment, la millor sobirania és estar a prop –molt a prop– dels que lluiten i lluny –ben lluny– dels que manen ordint els col·lapses, els abusos i les desigualtats. Descol·lapsem-nos, doncs. Fent. Desobeint. Construint.