De dia uniformats, de nit incontrolats

i David Fernàndez
18/01/2019
6 min

"De qui ens ataca al carrer, se'n veuen les mans,

però els qui ataquen de debò les oculten"

Bertolt Brecht

El títol és una dita clàssica nascuda en la tempestuosa Transició, entre les salvatjades del Frente de la Juventud, els morts que mai no compten o les destrosses ultres contra llibreries. Aleshores la dita, veritat popular, era un secret a crits i una realitat a bombes: denunciava amb senzillesa l’evident connexió directa entre violència policial, trames ultres i clavegueram estatal. La tríada de l’estratègia de la tensió i la cultura de la por del búnquer franquista que provava d’atemorir el personal, impedir el canvi i allargar l’excepció.

Per dir aquesta mateixa frase, l’alcalde de Verges, Ignasi Sabater, va ser denunciat l’abril passat, en frau de llei i retorçant el Codi Penal, per un presumpte "delicte d’odi" contra la policia. La va pronunciar després que uns desconeguts, enèsim assalt, punxessin les rodes de 163 cotxes i després que el municipi hagi esdevingut l’obsessió de l’extrema dreta, amb nombrosos atacs nocturns reiterats. Després d'agressions continuades, aquesta setmana s’ha produït, finalment, la primera detenció: la de l’alcalde que ho ha denunciat. Tot en ordre: circulin. A Verges hi ha encaputxats ultres que ataquen de nit i policies encaputxats que actuen de matinada, sense ordre judicial i per uns fets en què l’Ignasi ni tan sols hi era. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de broma, el TSJC comunica que no hi havia mandat judicial i Marlaska sosté que sí. Un dels dos menteix –i no és el primer.

Per no perdre el fil, aquest no és només, que també, un article de solidaritat amb l’Ignasi –i la resta de detinguts, esclar–. És també un article d’autodefensa democràtica i informativa contra el creixent risc censurador de no poder dir les coses pel seu nom i abans que el que acabi sent delicte sigui la realitat i la història. Sobredosi de memòria contra els ionquis del poder de l’oblit i de la impunitat, fil a l’agulla: hi ha uniformats de dia que de nit es descontrolen, sí. L'últim any i mig ha estat prolífic. I això només és un tast de com les gasten. Negra nit, a tocar de Verges, l’octubre del 2017 van enxampar a Espolla quatre guàrdies civils de paisà arrencant senyeres i furtant estelades de balcons particulars: anaven en una furgoneta sense distintius del cos militar. ¿De dia uniformats, de nit incontrolats? Doncs sí.

Una setmana abans, la policia local d’Alcarràs identificava un cotxe patrulla de la Guàrdia Civil aturat en un lateral de la carretera. Quan s'hi van apropar, van marxar a correcuita. A la carretera hi va quedar una pintada fresca: els colors de la bandera espanyola i "Puigdemont nunca mais". De dia multant per fer pintades i de nit fent-ne? Altament probable. Més: nit d’agost del 2018 a les Terres de l’Ebre. Cares tapades, frontals de llum, estris de tall i mapes de planificació per arrencar llaços. Els Mossos d’Esquadra intercepten catorze persones. Un d’ells, un guàrdia civil desdoblat. ¿De dia servidor públic i de nit escamot ultra? Doncs sembla que alguns, també. Hi poden afegir de cirereta que el principal investigador de la causa general contra l’1-O, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena –cap de la policia judicial a Catalunya–, es dedicava d’amagat, tàcitament i a Twitter, a insultar a qui investigava: agent analògic de dia, trol digital de nit. I la Fiscalia General que calla. I l’etern dubte irresolt: ¿i si no són tan descontrolats com sembla i tanta tolerància ministerial i silenci oficial no quadren?

També n’hi ha de descontrolats del tot: el comissari Villarejo enxampant fins al BBVA. I també n’hi ha de desbocats, que la barra lliure de la impunitat de l'"A por ellos" és llarga i dona per a molt. Nit i 23 d’octubre del 2017: set agents del CNP denunciats per destrosses a un bar i agressió a un cambrer al Born –"¡Somos la puta ley aquí! [...] Barcelona es España"–, se’n recorden? Desembre del 2017 a la Barceloneta: un guàrdia civil fora de servei arrencant una estelada, reduït pels Mossos i denunciat per haver agredit un ciutadà. A vegades, fins i tot, no cal anar sense l’uniforme per perdre tot control. El pots dur posat: "Le metía la porra para adentro como si no hubiera mañana. Si uno no se ha ido con la costilla rota poco le ha faltado". No, no és un 'hooligan' un 12 d’octubre. És un guàrdia civil, en comunicació interna, el primer dia d’octubre del 2017. Encisadors, n’hi ha un fotimer macabre d’exemples enregistrats l’1-O, repertori de mots proferits per uniformats no només desbocats verbalment: "No hables con escoria", "Te voy a romper las gafas, que valen un dinero", "Sal de ahí, gordo", "Por los sanfermines dirá que es violación". #findelacita

Al País Basc, en saben massa, dolorosament, de tot plegat. Des dels GAL nodrits de comissaris policials i mercenaris ultres fins als trets de fa quinze dies contra els vidres de la casa d’una família de l’esquerra abertzale: el detingut és un exagent de la Policia Nacional i està al carrer. (Parèntesi bèstia del terrorisme d’estat. En l’antologia de l’horror queda això, impunement: el BVE (Batallón Vasco Español) perpetra un atemptat el 1980 a Hendaia en què moren tres persones; els perpetradors se salten la frontera, es lliuren a la policia i queden en llibertat després de trucar al comissari Manuel Ballesteros, que mai dirà els seus noms. Ballesteros serà condemnat però un tribunal –anomenat Suprem– l’absoldrà dos cops, perquè estava "en la creença errònia" que primava protegir-los que informar la justícia. Tanco bestiesa.)

Fins i tot, per haver-hi, hi ha hagut narcotraficants amb tricorni. El comandant José Ramón Pindado, màxim responsable de la lluita antidroga de la Guàrdia Civil, va ser condemnat –l’escandalós cas Ucifa– per tràfic de drogues el 1997. El maig del 1999 Defensa –quin desori– li atorgava pensió vitalícia. Excepció? Única, segur que no. El tinent coronel Rafael Masa –condemnat per tortures i instigador, segons l’executor, de l’assassinat de Santi Brouard– va ser condemnat el 2004 a 11 anys per narcotràfic. Més: el número dos del museu dels horrors d’Intxaurrondo, el tinent coronel Máximo Blanco, va ser condemnat el 2003 per introduir 4.200 quilos d'haixix al port de Sant Carles de la Ràpita; el 2005 José Bono signava –quin descontrol– el seu ascens a coronel. De dia, uniforme antinarcòtics, i de nit, traginant fardells de droga. Per no oblidar no s’oblidin que l'última cúpula del CNP a Catalunya –des del comissari Luis Gómez fins a inspectors d’estrangeria– va ser condemnada per corrupció i suborn: avisaven –cobrant– els prostíbuls Saratoga i Riviera quan hi havia batudes. ¿De dia comissari de l'ordre i de nit xarxa proxeneta? Doncs sí.

Fins i tot als anys noranta la Barcelona postolímpica va deixar un rosari d’impunitats policials. Urgeix recordar, especialment, la detenció d’un destacat grup ultradretà per la col·locació d’un artefacte explosiu a les Cotxeres de Sants. El comunicat de la Brigada Provincial d’Informació –sí, exacte, la mateixa que ha practicat les detencions d’aquesta setmana– reblava sinòpticament: "Es tracta d’un grup d’amics que volien donar un ensurt al moviment okupa". Al judici, celebrat anys després, els acusats van adduir com a eximent que ho feien "en defensa d'Espanya". La jutge, a la sentència, va apuntar que allò podia ser un atenuant, sí, però només abans, molt abans: sota dictadura. La Brigada d’Informació no devia pensar el mateix.

Concorre finalment, perquè sempre es pot anar a pitjor, l’evolutiva regressiva. Retrocedim? Probablement la dita ja no és tan exacta, perquè ja no cal que sigui de nit per agredir, atemorir o amenaçar. L’agent de la Brigada d’Informació que va estomacar el fotoperiodista Jordi Borràs ho va fer a plena llum del dia, al centre de Barcelona i al bram de "Viva Franco". No li va caldre ni caputxa ni nocturnitat. Després d’agredir-lo, va treure la placa: i en aquell senzill gest rau la curta distància entre agressió i impunitat. Continua en actiu, protegit i blindat, sense cap mesura cautelar. Com anem, Teresa Cunillera?

Principi i final, per rememorar aquella vella i justa dita –tan actual a la llum dels fets i els antecedents referits– l’Ignasi Sabater està imputat. I l’única alternativa democràtica que se m’ocorre és subscriure-la íntegrament els cops que calgui. La ratifico, per estat de necessitat deontològic i antirepressiu, avui, ara i aquí. Per escrit, en paper premsa i sota l’empara de l’hemeroteca: uniformats incontrolats. Des del dret inalienable –i tantes llibertats amenaçades– a dir que el que passa sí que passa; contra la mentida habitual del poder que ens vol fer empassar que el que passa no passa. I recordant que no passaria si molts i tants no callessin tan vergonyosament. Ara, si per escriure-ho hem d’acabar al banc dels acusats, doncs mala sort i allà serem. Millor això que haver de mentir; o, encara pitjor, haver de callar; o encara més letal, acabar sent còmplice de tanta inquisició. Perquè finalment, parafrasejant Fuster, només imputen, en dictacràcia o en democradura, per veure si ens fan callar. I ni així, agents Smith de torn. Ni així podreu.

stats