Geners costeruts

«Cada generació, sens dubte, es creu destinada a refer el món. La nostra ha d’impedir que el món es desfaci»

Albert Camus

Gener anuncia, gairebé sempre, que tot continua igual i que res no ha canviat. Vides arrendades a la ciutat que ja no és dels prodigis, el preu que ja es paga per viure a Barcelona, de mitjana de lloguer, ja supera els 1.000 euros al mes. Felicitats maldestres a tots els que l'han fet possible i maleïdes les gràcies dels que han dedicat tants ingents esforços a assolir-lo. Furetejant el gener costerut perpetu a què ens volen condemnar, caldria recordar que el sou del 32% dels treballadors de la mateixa ciutat arriba, amb sort i com a molt, a mileurista. Vida rider, barri kelly i avinguda fons voltor en la ciutat negoci. La gota malaia diària, l’escopidora de dades quotidiana, no para i no descansa. Cada setmana coneixem alguna nova dada que sacrifica el present en nom del futur o que sacrifica el futur en nom del present, tant se val. L’efecte –devastador, degradador, depredador, envilidor– és el mateix. Gener es desboca escopint que la política ja no modula els mercats, sinó que és tot el contrari: cada hora, per impossibilitat de pagar el lloguer, una família perd casa seva en aquest país. Cada hora és gener precari per a una família més.

Fa més de cent anys, Chesterton, com a profecia, escrivia i advertia: "No s’ha d’augmentar ni un penic el salari de ningú; no s’ha d’escurçar ni en una hora el dia laboral de ningú; atès que això podria endarrerir el dolç i ràpid procés pel qual i ben aviat tot a la Terra pertanyerà als seus sis habitants amb menys escrúpols". Davos, gener 2020, tot s’ha complert. La desigualtat que tot ho esbotza retruny arreu. Informe Oxfam sobre l’extrema riquesa: 2.153 multimilionaris acumulen més riquesa que 4.600 milions de persones. El 2017 l'1% més ric dels espanyols ja posseïen el 25,1% de la riquesa total de l’Estat. A Catalunya, el 20% més ric de la societat catalana disposa de 5,2 cops més que el 20% més pobre.

Al capdavall, la dècada de la crisi ha estat una dècada perduda en la lluita contra les desigualtats, és a dir, una dècada submisa guanyada per la voracitat desbocada dels mercats. La recuperació social és un miratge. I gener s’assembla massa a cada gener: mentre sabem que els primers tres trimestres del 2019 les empreses de l’Íbex-35 ja tenien uns beneficis nets de 26.087 milions, ens aclarien, alhora, que la pobresa assalariada ja enxampa a Catalunya el 16,6%. 575.000 treballadors i treballadores que no saben com arribaran a finals de mes. Mentrestant, a Prosegur la diferència salarial entre el màxim directiu i la nòmina mitjana és de 431 vegades; a Inditex, de 385 cops; i a ACS, de 271 vegades. Grandes de España. Ho escric mentre escolto la flamant ministra de Treball dient, a propòsit dels salaris mínims dignes imprescindibles, que no es poden trencar "les regles del mercat". Ja comencem a acabar com sempre.

I encara més. Rere el paisatge devastat de la postcrisi i a les portes –diuen, diuen, diuen– d’una altra, el risc d’exclusió ha ampliat el setge: 1.831.000 persones, el 24,5% de la societat catalana, en risc d’exclusió social. Un 80% del jovent que no pot emancipar-se fins als 30 anys i 90.000 avis i àvies vivint sols a Barcelona. Gener permanent quan ja veníem d’un desembre amb gebre que ens va aclarir, durant la campanya de recollida d’aliments, que 300.000 persones necessiten ajut alimentari complementari. Encara no s’ha inventat res pitjor que la realitat i un no pot deixar de pensar que el gran recapte, el de debò, es va fer amb el rescat de la banca: 65.725 milions d’euros. Dades oficials que expliquen, vampíricament, el gener col·lectiu que dura i perdura.

I que clarifiquen que de l'única fractura social cronificada i amb pinta d’aguditzar-se cada dia més se’n diu desigualtat. I és l'única que genera països diferents en un mateix país. És a dir, segregació social en un país que ja rutlla a tres terços desiguals. Un, el 45,5%, viu plenament integrat en el model social dominant. Però un 30% viu en la precarietat. I un 24,5% en risc d’exclusió social. Que la vida –i la mort– és diferent en cada segment ho aclareix fins i tot l’esperança de vida: 10 anys de diferència en 10 quilòmetres de distància són els que separen viure a Pedralbes o Torre Baró. A uns ben pocs i a uns quants molts els afecta de manera molt diferent que entre el 2007 i el 2017 el preu de bàsics com l’aigua, la llum o el gas pugessin, mentre la vida baixava, un 70%.

Amb llegir els informes periòdics i detallats no n’hi ha prou, malgrat que en els darrers tres mesos hem conegut l’Informe Foessa, el darrer Insocat –que assenyala que el risc d’exclusió de les persones immigrades triplica el de les nascudes a l’Estat– i les més recents dades sobre infància en exclusió d’Unicef –28,6%–. Malauradament, a la crisi social material cal sumar-hi la crisi ètica: la petjada neoliberal ha deixat un concorregut argumentari classista i excloent que criminalitza la pobresa, culpabilitza els exclosos i responsabilitza els desemparats. Com que van de la maneta, qui no en té prou amb l’argumentari neoliberal recala en l’argumentari ultra i patriarcal: i la immigració i les dones reben tots les garrotades. Dona i immigrant, doble garrotada: el 51,7% de les dones immigrants d’origen extracomunitari en risc de pobresa.

Al final, laissez faire laisser passer, vivim ja al país que va deixant de ser-ho, on l'un sol poble és força discutible i on creixen els no-llocs d’un no-país. Si més no per a les 53.000 persones –ara, avui, aquí– sense una llar digna. Hi ha massa gent –un de cada cinc, segons les dades oficials– a qui el gener costerut no és que els duri tot l’any, sinó que fa 12 anys de crisi i molts més, anteriors, de suposades vaques grasses, que viuen en crisi permanent i que no s'enrecorden de com van arribar al final del darrer mes, senzillament perquè no hi van arribar. Però la desigualtat no és casual, ni fatal ni accidental. És fonamentalment una decisió política premeditada, continuada i deliberada. No hi ha govern que ho aturi perquè fa temps que l’onada neoliberal fa desproveir els governs de la capacitat de modificar res. I no serà una pujada marginal de l’IRPF qui redreci tant desfici.

Si del que es tracta és d’humanitzar i civilitzar l’existència en comú, la lluita contra les desigualtats és neuràlgica. Fa temps que ja no és la prioritat ni dels estats ni dels mercats ni del fals mite d’un model social europeu difunt. Davant la impotència de la política, la resignació com a dogma i la frustració de les demandes socials, cal pensar què fer. I potser, mentrestant, és l’hora de l’autotutela comunitària, de la solidaritat en xarxa i de l’autodefensa democràtica: de construir per baix el que demoleixen per dalt. En caiguda lliure, el més útil sempre és i serà no tirar cap tovallola i suar totes les samarretes.