Memòria antídot

"Primer s’inventaren la figura del terrorista desarmat

i acabaran inventant-se la del terrorista pacífic"

August Gil Matamala

La frase la va pronunciar l’admirat August el 2009 –l’August escola, l’August dignitat, l’August refugi–. Ens remetia al penúltim macrojudici polític, el sumari 18/98, contra l’esquerra abertzale civil. Van ser 18 mesos de vista oral, enmig de l’astorament d’uns observadors internacionals que van reblar: "Crèiem que veníem a un judici sense proves i ens hem trobat en un judici sense delicte". La cosa, doncs, ve de lluny. I va per llarg. El 2009, el relator especial de l’ONU per a la garantia dels drets humans en la lluita contra el terrorisme, Martin Scheinin, reportava sobre l’estat espanyol: "Un pendent lliscant; s’amplia cada cop més i, al final, s’introdueixen delictes que no tenen relació amb el terrorisme". Fa dos dilluns lliscàvem per aquest pendent sense fi i comprovàvem com s’estiren interessadament –raó d’estat– determinats xiclets. El dilluns 23 va tornar a ser un dia gris en què plovia memòria. Portes esbotzades d’avui que ens portaven a portes esbotzades d’ahir, qui sap si a les de demà. Memòria antídot contra els legisladors de l’oblit, del silenci i del garrot; quan sabem ja més per vells que per diables. Memòria ferida. Memòria cicatriu també.

Un dia del 1997, de matinada, vam sentir a Catalunya Ràdio: "Desarticulada Acció Radical Catalana". Ningú n’havia sentit parlar mai. Temps després –sempre temps després, aquest és el frau concret– ho vam entendre: no n’havíem sentit mai el nom perquè mai no havia existit. El bateig i la invenció es van fer a comissaria –déjà-vu invariable–: a la Via Laietana. I els seus fundadors eren dos agents de policia camuflats, a qui mai van detenir per associació il·lícita. Està tot documentat, impunitat inclosa. Ho poden llegir a Quan els malsons esdevenen realitat, d’en David Bassa. Malsons altre cop, sobra dir-ho. Un dia, ja del 2002, sota la dictablanda de García-Valdecasas i quan perdíem innocència a cada bugada, ens vam llevar amb idèntics titulars espectaculars: "EBAN: Escamot Barceloní d’Alliberament Nacional". Tornava a ser una fantasia policial criminal i l’acta fundacional es va signar, de nou, en un despatx policial de la Via Laietana. No hi va haver ni judici per a tres joves graciencs que van estar 1.050 dies sota una petició de 10 anys de presó per terrorisme. Hi ha coses que no canvien –els governs sí, la policia no, com diria Costa-Gavras–: l’inspector que escrivia literatura policial aleshores és el mateix –ara ascendit– que fa tres anys oferia diners, com a candidat a confident, a un militant llibertari. Poden veure fins i tot les imatges i l’àudio de les reunions. Ho va documentar la 'Directa'.

Un dia, el 2007, també ens vam llevar amb Núria Pòrtulas presentada mundialment com a terrorista anarquista. Va estar quatre mesos empresonada. El dia de la detenció, un portaveu ecosocialista d’Interior va dir en calent a la ràdio: "Ves a saber què hi tenia allà [...]. Què hauria passat si haguessin posat un artefacte explosiu?" ¿"Ves a saber"? El Suprem va aclarir que no tenia res –i també va aclarir, de retruc, que qui tampoc no tenia res, excepte mentides, era el portaveu d’Interior–. Poc després –operació Pandora (10 detinguts el 2014), operació Piñata (38 detinguts el 2015)– ens van presentar en societat els terroristes GAC: totes les causes van ser sobresegudes. D'acord. Al Nahuel –16 mesos pres– el van acabar processant i absolent per enaltiment del terrorisme per haver piulat: "Goku vive, la lucha sigue". Goku, sí, ho han llegit bé. Bola de Drac. I més encara: les detencions dels 11 del Raval el 2008 –"millor per excés que per defecte", va dir el conseller d’Interior– com a símptoma i malaltia. I una portada alarmant del tot: "19-G", com a sinònim de 11-S o 11-M, en un hipotètic atemptat al metro de Barcelona. Set anys després, el diari que va inflar la bola reconeixia l’acusació falsa: l’editorial responsabilitzava tothom menys a ells. Curiós. ¿On rau el problema? En la distància entre quinze dies i sis anys. Perquè el febrer del 2008 a El Periódico només havien de llegir The Guardian, dues setmanes després de les detencions, per entendre el tinglado: "«Terrorist» group who turned out to be the president’s men". "El grup «terrorista» que van acabar sent homes del president [Musharraf]": Scotland Yard i el Foreign Office concloent que tota la informació era ridícula. Faria riure si no fes plorar, perquè onze persones innocents van estar empresonades sis anys, malgrat que la mentida s’havia esvaït 2.175 dies abans. El 2005 Juan José Millás ja havia escrit lúcidament: "Hi ha una solució i és qualificar de terrorista la definició de terrorista". Tal qual.

Memòria d’ahir, sisplau. ¿O no ens van detenir la Tamara "per terrorisme" fa no res i se la van endur a l’Audiència Nacional i ara tot ha decaigut a desordres en un jutjat ordinari, mentre l’Adrià Carrasco continua a l’exili? Ara ja saben on hem après –antologia del muntatge ficcionat– a no creure la primera versió dels oficials de l’ofici de mentir. Un dia, tan proper com el 22 de setembre passat, Carmen Calvo, vicepresidenta de tot un govern, va tenir la vergonya humiliant i dolorosa d’afirmar –obligatori demanar-ne la dimissió– que la Transició es va produir "sin un solo roce de violencia, excepto ETA". És a dir, que va fer desaparèixer –doble mort– els morts d’Atocha, els obrers de Gasteiz, Javier Verdejo, Miquel Grau i Yolanda González. 188 assassinats esvaïts per la llei de l'oblit governamental. Inventar violències alienes i amagar violències pròpies –ja hi ha més de 100 policies imputats per la violència de l’1-O– és un clàssic, al qual ningú és immune. Com cap idea és immune –ull viu– al perill d'acabar assetjant periodistes quan treballen.

Un periodista navarrès –miracle, miracle!–, un escriptor sevillà –trenquem tòpics estúpids– i un centre català de defensa dels drets humans –a qui no agraïm prou la tasca– n’han fet la millor síntesi. Arturo Puente: "La situación hoy en Catalunya es que hay 16 personas encarceladas en dos casos diferentes, todas ellas por delitos que conllevan la violencia más grave que se puede cometer. Pero cero víctimas, cero atentados y cero armas". Isaac Rosa: "Es probable que en unos meses la operación de la Guardia Civil y la Audiencia Nacional quede en poca cosa, o en nada (sobran precedentes). Pero el objetivo ya está logrado: titulares con «terrorismo» e «independentismo» en la misma frase. Marco fijado, que luego no hay quien desclave". Centre Irídia: "Hi havia un guió preestablert. Això d’aquests dies té més a veure amb una operació política i mediàtica que no pas amb el dret. Implica la construcció de l’enemic i la degradació del dret". Fi de les cites.

Acrònims desconeguts de terrorismes inexistents. ERT? Equip de Resposta Tàctica? No ho puc saber, en la trampa habitual que tot està sota secret de sumari, rebentat per aquells que l’han de preservar escrupolosament mentre banalitzen el terrorisme. Sí que sé, però, que l’únic equip de resposta tàctica organitzat que sí que conec, acreditament, és el dispositiu d’estat, repressiu i demofòbic, de cara a contenir la resposta civil, massiva i solidària contra la sentència que ens caurà aviat. No en conec cap altre més: reunions, brífings, dissenys, pressupost, escamots de matinada, helicòpters, relats hiperbòlics i ficcions que deriven en realitats empresonades. Pot ser, al capdavall i en peu de pau, que sí que siguem culpables: de no ser innocents. I de no creure més en la mentida feta govern.