Simulacres

Periodista i activista social“Si els videojocs influïssin en els joves, d’aquí uns anys estarien tots en habitacions fosques sota llums intermitents, prenent pastilles i escoltant música electrònica repetitiva”

Kristian Wilson, Nintendo, 1989

Un any més, hi torno perquè hi tornen, contra els simulacres mòbils i perquè tot pot anar a millor. O a pitjor. I perquè una nova edició del Mobile ha anat acompanyada, altra vegada, de la vella corrua de silencis eixordadors -i còmplices- sobre l’altra cara de la lluna de la indústria de la telefonia, tan real i tan silenciada com la que es veu i es propaga. En l’espessa llei del silenci hi sura una obvietat: l’únic besamans reverencial, feudal i anacrònic no és el dispensat per alguns cortesans al Rei de Bastos. Alguns s’obren pas a cops de porra, sí. Altres, a cop de talonari i catifes vermelles. I en tots dos casos es decreta oficialment mutisme i autocensura.

L’altra cara del Mobile, sí, és la que és i no ha canviat. Però edició rere edició, queda menys espai i menys temps per a la mirada crítica, amb valuoses excepcions com el congrés de Sobirania Tecnològica -SobTec, que recorda que el capital va guanyant per pallissa la partida- i el Mobile Social Congress, impulsat per Setem. Fora d’això, dignes excepcions que confirmen la disciplinada norma de mirar cap a una altra banda, és com si només hi hagués temps per al consum, la publicitat i la selfie. I el Galaxy 9. I els gadgets. I les ulleres de realitat simulada per no haver de topar amb l’estricta realitat real. I la darrera app que ens revolucionarà una vida simulada en simulacres -descarregueu-vos, per si de cas, la que pica atuells i repica cassoles, que venen temps de protesta general.

El cínic discurs oficial -“Better future”, era el lema d’enguany- recorda tragicòmicament el discurs del ministre Dastis a Ginebra dimarts passat. Són temps de relat, de postveritat i de fake news. Dastis, sense despentinar-se, va (per)jurar davant el Consell de Drets Humans de l’ONU el compromís de l’Estat per continuar “denunciant casos en què líders de la societat civil i defensors dels drets humans pateixen amenaces o represàlies”. Mentre deia això a Ginebra, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez continuen engarjolats a Soto del Real. Fa quatre mesos i mig. Mentre jurava protecció dels drets humans al cor de les Nacions Unides, el seu govern ascendia a general el màxim responsable de la violència policial del primer d’octubre. Xou virtual enfront del xoc de la realitat. Better future.

Anunciar el que mai no es fa, afirmar en públic el que es nega en privat o impulsar exactament el contrari del que es diu és un clàssic de tot poder: vendre com a novetat el fum del foc dels seus incendis. Publicitar better quan resulta que és the worst. El MWC, per molt que diguin i per molts recursos públics que es drenin perquè es quedi, es continua passant per l’arc de triomf de la impunitat les resolucions del Parlament de Catalunya. És a dir, s’enfot de la sobirania política d’aquest país, que li reclama, endebades i des del 2013, un espai de reflexió sobre el rol de la indústria del mòbil en la cruel guerra del Congo i totes les seves violències: l’extracció mafiosa i colonial del coltan, les 1.200 víctimes diàries directes i indirectes, el treball infantil i la violència sexual contra les dones com a arma funesta. Better future, Dastis : la diplomàcia espanyola va denegar el visat a dos activistes congolesos que havien de participar en el Mobile Social Congress.

Algun dia, però, caldrà aclarir que els munyidors de silenci són els intermediaris catalans -i no pas els taurons transnacionals-, que han bloquejat sempre la simple possibilitat d’obrir el debat, enmig de la ciutat dels grans esdeveniments que mai aclareix el balanç real i desigual de l’impacte econòmic i social. Passem de puntetes també -no fos cas que marxin i que la pela és la pela, com pregona la llei de la selva- sobre l’explotació i les funestes condicions laborals a les factories xineses i asiàtiques. I ens oblidem que els hotels que ho omplen tot aquests dies són els mateixos que buiden i rebenten, cada dia, els drets socials de la vida impossible de les kellys -sí, senyories, 2,15 per habitació netejada-. Better future.

I més, esclar: ens fem l’orni perillosament amb la brutal distopia digital que neix a la cova de Silicon Valley, aquest capitalisme disruptiu que ens sotmet a una nova i inquietant condició antropològica: la pantalla. De propina, deixem que l’assalt a la intimitat i la privacitat ens el facin de franc: ciutadans autotransparents de vidre contra l’opacitat del poder de les tecnològiques que enregistren perfils, hàbits i geolocalitzacions. L’ús de la telemàtica i la cibernètica amb fins repressius fa anys que és a l’ordre del dia: tecnologia punta per al control social. Paraula anunciada de Huxley: "La dictadura perfecta tindria la forma d’una democràcia, una presó sense murs on els presoners no somiarien ni a evadir-se".

Hi ha molt més, esclar, rere el fetitxisme tecnològic i digital. L’impacte ecològic en l’entorn ambiental de la deixalleria electrònica, els impactes en la salut i les conductes -noves obsessions i dependències-, la mercantilització del coneixement, l’obsolescència programada, l’escletxa de les desigualtats digitals o els atacs del poder a la neutralitat de la xarxa. I, per sort, també les alternatives ètiques, cooperatives, sostenibles i solidàries que existeixen. Tant d’èxit aparent comporta el risc de fracàs democràtic i fallida de l’autoestima social: no ser ni capaços d’alçar la veu, pels qui no poden fer-ho, i poder debatre, sobiranament, de violacions de drets humans, d’extracció sagnant del coltan, d’explotació laboral i d’autoritarisme tecnològic. De l’etapa parlamentària, recordo que en aquestes dates ens plovia sempre un pujolista "Això no toca, ja parlarem quan passi". I passava que la resta de l’any tampoc passava res.

Té tantíssima raó el filòsof eco-socialista Jorge Riechmann quan afirma que la fe cega en la tecno- ciència i el que és transhumà ha esdevingut mite, fantasia i religió. Com que ja no podem confiar en la condició humana, val més fer-ho en les màquines que tot ho resoldran. Com que ja no podem confiar en la sostenibilitat de la vida en aquest planeta, val més que en cerquem de nous a fora. I si ens dediquéssim a arreglar aquest? Riechmann sosté, amb totes les dades, reflexions i valors al seu favor, que el XXI serà el segle de la Gran Prova. Perquè si alguna cosa ha demostrat l’ésser humà és que és capaç, sempre, de fer-ho encara pitjor. I cap silenci ha augurat mai cap futur millor.

PS. A tot això, benvingut a aquestes pàgines, Miquel Ferreres. El 155 –judicial, polític o mediàtic– mai ens atraparà.