La cambra fosca
«Seré processat per exercir el meu dret a la paraula contrària.
Si l’opinió és un delicte, no deixaré de cometre’l»
Erri De Luca
La cambra fosca. Un forat gris. Uns guants negres. Una zona d’excepció. Un marge del sistema on es reprodueix violentament el sistema. Cops, hematomes, abrasions, fixacions mecàniques, corretges, medicacions forçades. Informes mèdics adolorits. Fets que parlen del nostre país, que parlen finalment de tots nosaltres i que parlen especialment de la presó de Brians 1. També de la de Ponent. També del DERT –mòdul d’aïllament– de Mas d’Enric. Ho acaba de documentar extensament el Comitè per a la Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa, que ha publicat l’informe relatiu a la visita llampec que van realitzar entre el 6 i el 13 de setembre de 2018. És a dir, abans-d’ahir. I ha passat gairebé desapercebut, malgrat que no són habituals tants detalls. Ho són, però, perquè aquella visita va ser sorpresa i sense avís: un dispositiu relativament recent dels mecanismes de defensa dels drets humans per conèixer la realitat, en directe, sense preparatius previs i rere dècades d’opacitat. La trampa d’escoltar les institucions europees només quan ens donen la raó ja no cola; tant o més important és escoltar-les quan ens treuen els draps bruts.
Acta d’hiperrealitat d’informe europeu: “Hematoma de 4 cm x 1 cm a la galta esquerra”; “Acumulació irregular de laceracions, amb algunes crostes i envoltades d’eritema”; “El cap de servei del DERT va entrar a la seva cel·la i amb el seu walkie-talkie portàtil va colpejar el presoner al front. Quan va ser examinat per un dels metges de la delegació el 10 de setembre de 2018, l’intern mostrava tres crostes en una línia (amb un total de 2,5 cm de llarg): les marques coincideixen exactament amb les característiques prominents del caire curt de la base del walkie-talkie estàndar en ús”. Un vídeo enregistrat: “L’examen de les imatges de CCTV [circuit tancat de càmeres] d’un incident el 8 de juliol de 2018 al DERT planteja preocupacions sobre l’efectivitat de la manera com el personal penitenciari va aplicar mesures de control i restricció”. Les imatges mostraven deu funcionaris reduint un pres. Poden consultar l’informe sencer, que també s’atura, i no per a bé, en algunes comissaries dels Mossos d’Esquadra.
Laberint sense sortida, els presos i preses entrevistats referien, a més, una habitació tancada amb un igual patró de càstig. L’angle cec, la cambra fosca, el forat negre. Enmig d’algunes resistències funcionarials, els membres del CPT l’acaben localitzant: "El CPT té serioses preocupacions sobre la gravetat de les seves descobertes, que suggereixen un patró de maltractaments físics infligits pels funcionaris de presons com una reacció desproporcionada i punitiva". La troballa responia fil per randa a la descripció que havien rebut dels presos que ho denunciaven. A la cambra fosca ara acreditada, un habitacle del mòdul d’admissions lliure de tot control, farcit de descontrol i guants negres amb cops blancs, hi van trobar un cartell de benvinguda: "Área libre de Font". Sí. Font és el penúltim director, de trajectòria garantista, que, com recordaran, va acabar dimitint el desembre de 2018. Va plegar després d’una campanya d’amenaces i assetjament de... de presos perillosos, pot ser? No, no pas: de funcionaris perillosos, això sí. Instal·lats en la barra lliure punitiva i repressiva, intramurs i extramurs. Dimiteix l’amenaçat i no els amenaçadors. Tot lliga i relliga. Maldestrament.
Antecedents acumulats, hi ha coses que la memòria mai esborra. Una xerrada inesborrable del capellà de Brians explicant el dia que es va trobar amb una pallissa. La repressió al motí de Quatre Camins i un comunicat buit del departament de Justícia: reconeixia els maltractaments a 26 presos però tancava la investigació davant la impossibilitat d’esbrinar la identitat dels responsables. El 2016 el Suprem condemnava un exsubdirector mèdic i cinc funcionaris per maltractaments. Sovint critiquem dels altres el que acabem fent nosaltres: el 2006, per exemple, la condecoració i distinció per part de la UGT, en un acte amb suport del departament de Justícia, d’un destacat funcionari condemnat per maltracaments. I un escrit de 2009: "Aquesta és la realitat, quan es mira una mica de prop. I per això els maltractaments i les tortures a les presons no s’investiguen. El corporativisme sempre es mou per evitar-ho, amenaça amb trencar la pau i extorqueixen qui calgui anunciant tensió interna". No, tampoc va haver-hi transició democràtica en les institucions penitenciàries i la primera llei de la Constitució del 1978, es diu poc, va ser la llei orgànica penitenciària. 1/79. Durant massa anys, paradoxes mediocres, el principal problema de les presons catalanes –un model propi i distint de les presons espanyoles des de 1984– va ser –ho tornarà a ser?– la cultura penitenciària d’una part dels funcionaris. Abans amb la plantilla de la Model. Avui amb epicentre a Brians 1.
No acaba aquí ni el desori ni el despropòsit. Detalls de la història, aquella visita es va produir a les acaballes de l’estiu de 2018. Al darrere hi havia la denúncia documentada feta per 20 presos i preses, unes famílies valentes sovint ignorades i el suport rebut d’entitats defensores dels drets humans que esquerdaven una espessa llei del silenci i desmuntaven aquell relat oficial roí, rutina d’estat, que etziba que el que passa mai no passa. Fa molts anys, el 1983, Carlos Santamaría escrivia apesarat sobre la tortura: "Pretendre una demostració d’uns fets que prèviament han estat col·locats en condicions d’absoluta indemostrabilitat és una autèntica canallada jurídica". Ho rememero perquè, dos anys després, l'única canallada jurídica que consta, terrible reiteració, és contra una de les persones que més han contribuït a posar llum a la foscor i evitar espais d’excepció.
El novembre de 2018, el professor Iñaki Rivera, referent i referència de l’humanisme penal i del llarg itinerari solidari que ens llega l’OSPDH i el projecte contra la violència institucional Sirecovi, intervenia en el programa Tot es mou de TV3. Les paraules que va pronunciar –reflexions imprescindibles del que ara detalla el CPT– li han costat ja quatre denúncies. Per un delicte d’opinió, oxímoron democràtic, convertit en injúries i calúmnies. Que a més abús acostuma a haver-hi més corporativisme, és un clàssic. ACAIP, CSIF i 200 funcionaris –sí, tots de Brians 1, perquè tot concorda– mantenen el pols. CCOO s’ha retirat. La UGT va estar a punt de personar-s’hi. Ja ho veuen, han de dimitir els amenaçats i abans passen pels jutjats els defensors dels drets humans que els qui els vulneren. Seran tan valents també de denunciar als jutjats el CPT del Consell d’Europa en els mateixos termes?
Fa massa que són mals temps per a la llibertat d’expressió i per a la defensa activa dels drets fonamentals. Ara que vivim temps de macrorepressió, caldria no oblidar les microrepressions quotidianes. Cada setmana, una cascada en allau, com aquesta que clou: Interior aplica la llei mordassa i demana 20.000 euros a la PAH del Bages per aturar un desnonament, fa mesos que Jaime Palomera –del Sindicat de Llogaters– està denunciat també, ha arrencat el judici contra els activistes que es van encadenar al TSJC amb sol·licitud inicial d’una pena total de 36 anys per a 12 persones, encara queden joves empresonats de l’octubre passat, la Fiscalia s’activa contra l’humor de l'Està passant i llegim la darrera escomesa contra Gonzalo Boye. O entenem que són les segones, les microrepressions, les que alimenten cada dia la cadena tròfica de la macropresó on ens volen mal ficar o no ens en sortirem mai.
Fa uns quants anys, Erri De Luca va escriure La paraula contrària quan va ser imputat per declaracions contràries a les obres del TAV a la vall de Susa. Va ser absolt, malgrat que el càstig kafkià va ser el procés, la pèrdua de temps, les hores somortes, l’espera intranquil·la. Resseguint l’Erri, avui no tinc cap altra alternativa que ratificar, reproduir i fer meves, una per una, les paraules dites per Iñaki Rivera el 2018: "Sí, hi ha tortures, hi ha maltractaments, hi ha vexacions". I sí: "Evidentment la tortura només pot ser feta per un funcionari penitenciari". Per això volen jutjar l’Iñaki, què els sembla? L’absurd contra l'obvietat, fins i tot penal: perquè és així com està tipificat el delicte de tortura universalment. Principi i final, quan volen callar-ne un, l’única alternativa democràtica és que totes i tots parlem per ell. Mentre començo a rumiar que la millor autodefensa seria anar als jutjats a autoinculpar-nos tots amb l’Iñaki, exercint l’imprescriptible dret a la paraula contrària. Per dir el mateix i que tot no continuï igual.
