Aturar-se, reflexionar, reorientar

President del CiemenDes de les consultes populars per la independència de Catalunya sorgides el 2009 fins al referèndum de l’1-O, l’eix central de la proposta independentista s’ha basat en la següent formulació: si una majoria social pot assolir un mandat democràtic clar, mitjançant un procés electoral, el poble català pot assolir la seva independència perquè les urnes són inapel·lables. I Espanya i el món tard o d’hora hauran de reconèixer aquest mandat democràtic.

En tot aquest temps, les discussions han girat al voltant d’aspectes vinculats a aquesta formulació: ja fos sobre quin percentatge de participació i de vots caldria per legitimar el mandat, sobre les garanties electorals per al necessari reconeixement internacional, o sobre si havia de ser acordat o unilateral. Però no hem dedicat gaire temps a analitzar la capacitat que té l’Estat per desactivar la proposta, ja sigui mitjançant la utilització de la força, el 155 o el Codi Penal.

Com va dir Albano Dante Fachin a les portes del Parlament el 2 de novembre, l’empresonament dels membres del govern català va canviar-ho tot. Un canvi que va començar el 20 de setembre amb l’assalt al departament d’Economia de la Generalitat. La utilització interessada de les lleis i dels tribunals per part del govern de Rajoy per derrotar l’independentisme va evidenciar el substrat franquista de l’Estat i va posar la democràcia espanyola davant del mirall. Des d’aleshores l’objectiu immediat a assolir seria, per a tots els ciutadans, independentistes o no, el restabliment d’un marc democràtic previ amb garanties civils i polítiques.

Molts han comprovat el que ja hauríem de saber: que l’Estat pot desentendre’s de la nostra lògica inapel·lable de la legitimitat democràtica, ignorant la voluntat política de més de dos milions de votants, mentre no disposem de la capacitat efectiva de dur-la a terme. Avui l’Estat no té cap incentiu per acceptar el nostre raonament i pot aguantar mesos i potser anys no reconeixent els resultats electorals, intervenint les institucions, amenaçant a través d’inhabilitacions o empresonaments dirigents civils polítics i limitant els nostres drets fonamentals. Pensar que ja tenim l’Estat contra les cordes és pensament màgic.

La victòria del 21-D serveix a l’independentisme per recuperar la legitimitat de governar les institucions i poca cosa més, si no va acompanyada d’una nova estratègia adaptada a aquest context. Però hem tornat a caure en un debat estèril sobre les possibilitats tècniques i jurídiques d’investir un president que l’Estat pot bloquejar. I és que els líders empresonats o a l’exili són ostatges de Rajoy, que manté la iniciativa política que les urnes li han negat mitjançant una estratègia repressiva que s’executa a través de la Fiscalia, el Tribunal Suprem i el TC. Recuperar les institucions és imprescindible, però és més important encara saber per fer què.

Sabem que l’única manera d’assolir l’objectiu de constituir una República és mitjançant una negociació -bilateral o multilateral- o disposant de la força suficient per fer-la efectiva. Per encarar una negociació cal que l’Estat hi accedeixi per voluntat pròpia o incentivat per la comunitat internacional, mentre que per desplegar la força cal tenir l’hegemonia i la capacitat institucional i logística suficient. Vist que el caràcter del moviment d’emancipació és divers, pacífic i democràtic, queda clar que per encarar qualsevol d’aquests camins necessitem una majoria més àmplia i una estratègia compartida si no volem tornar a encallar.

Ens cal una agenda autònoma del ritme que marquen el 155, el Codi Penal i la seva capacitat de bloqueig, en què la recerca de l’eficàcia i no del simbolisme sigui l’element determinant. Una agenda realista que superi el pensament màgic, els terminis forçats i les proclames hiperventilades, i que sigui capaç d’anar més enllà de la necessària lluita antirepressiva proposant objectius concrets assolibles a curt i a mitjà termini en funció de les eines i les capacitats reals.

I aquesta agenda, avui inexistent, no sortirà de la lluita caïnita entre les forces independentistes ni d’esquena als demòcrates. La gent, que és l’actiu més important, no hi participaria. Per això el paper de la societat civil, que va ser clau a l’hora de fixar el full de ruta i liderar el procés en el passat, torna a ser fonamental per bastir aquesta estratègia compartida i recuperar la unitat d’acció perduda entre els diversos actors sobiranistes. Potser una renovada Assemblea Nacional Catalana podria encarar aquesta proposta. Depèn de nosaltres.