Les lliçons de la declaració d’Urkullu en el judici de l’1-O
La del lehendakari Iñigo Urkullu ha sigut segurament l’exposició més clara i més pedagògica per explicar tot el que va passar durant l’octubre del 2017 que s’ha sentit aquesta setmana davant del tribunal que jutja els fets de l’1-O. El retrat que fa Urkullu d’un president català, Carles Puigdemont, preocupat per la falta de comunicació amb el govern espanyol i desitjós de trobar una via negociada que evités el xoc, i d’un Mariano Rajoy paralitzat i incapaç de prendre qualsevol iniciativa política, explica molt bé el desenllaç final. Urkullu es va mostrar afligit i no va amagar la seva sensació d’impotència quan va relatar que, malgrat posar sobre la taula diferents opcions per destensar la situació, no va aconseguir el seu objectiu.
I és que el final d’aquells fets és un fracàs de la política entesa com l’esforç dels representants públics per trobar solucions als conflictes que es donen en el si de la societat. En aquest cas hi havia un problema gros, la demanda d’una part majoritària de la societat catalana de poder celebrar un referèndum per decidir sobre la independència després que el TC tombés l’Estatut, i no es va saber, i sobretot no es va voler, des de Madrid afrontar com a tal sinó com una qüestió de caràcter penal.
Urkullu va confirmar que Rajoy no va voler donar garanties a Puigdemont de la no aplicació del 155 (hi havia una forta desconfiança entre els dos líders), en la mateixa línia del que havia explicat Santi Vila dels seus contactes amb Rafael Catalá.
Evidentment es pot criticar, i de fet cal fer-ho, l’actuació dels dirigents independentistes durant aquells dies, però no es pot oblidar que qui tenia a les seves mans trobar una sortida era Rajoy, ell és qui va decidir derivar el problema a la justícia sense ser conscient que d’aquesta manera també s’estava cavant la seva pròpia fossa política. La imatge que han donat aquesta setmana al Suprem tant Rajoy com Santamaría i, sobretot, Zoido ha sigut lamentable i demostra un grau de desconeixement de la realitat catalana alarmant. I ni tan sols han sigut capaços de treure rèdit polític del 155.
Ara bé, l’independentisme també ha de treure lliçons de la intervenció d’Urkullu. La primera és que els líders polítics han de ser capaços de resistir les pressions del carrer (i les xarxes) en moments de crisi. La segona és que han de fer una anàlisi acurada de la correlació de forces per no estavellar-se. I la tercera és que, a falta de poder coercitiu, l’independentisme no pot renunciar a la política com a principal palanca per obtenir resultats. Urkullu va intentar evitar el xoc perquè pensava que no portaria res de bo, sobretot als catalans, que eren la part feble. Un any després ningú li pot negar una part de raó.
