Deixarà La Caixa de ser la nostra caixa?

La conversió de les caixes en bancs va ser el primer pas del que es veia venir de lluny. El final d’un model financer gairebé únic al món i que recorda el concepte empresarial de la cooperativa, però aplicat a una entitat financera.

Conec bé el món de la cooperativa perquè durant molts anys he impartit formació directiva a Cooperativa Mondragon, una de les empreses més grans d’Espanya. El model de cooperativa és la millor solució que he conegut per unificar treball i propietat dels mitjans de producció. Els treballadors són els propietaris de l’empresa i els beneficis es reparteixen segons una sèrie de criteris que unifiquen òrgans de poder i treball. Les contribucions socials són la partida més important a la qual es destinen els beneficis. Les cooperatives que han fet bé les coses tenen una solidesa en termes de protecció social dels treballadors superior a la d’un estat.

Tanmateix, les caixes són un concepte, gairebé desaparegut, en què el benefici financer que resulta de les activitats d’estalvi i préstec torna, en gran mesura, al territori, en forma d’obra social, però també en forma de suport a l’empresa familiar local, a l’emprenedoria, al petit comerç, a l’agricultura i ramaderia, a les arts. No dic que la banca no es preocupi d’aquestes activitats, però en el cas de les caixes i, concretament, de La Caixa, aquest era el seu ADN, la seva essència.

Això es va perdre parcialment amb la creació de CaixaBank, però seguia havent-hi aquest esperit territorial, el catalanisme com a valor cultural i el suport al teixit empresarial català i al petit comerç.

Amb la fusió de Bankia i CaixaBank és fàcil que molt de tot això es perdi definitivament. I que el que va ser una caixa i després un banc català, convertit ara en un banc espanyol, oblidi que va ser Catalunya qui la va fer gran i la va convertir en una de les entitats més solvents i admirades de la Unió Europea.

Jo només espero que La Caixa no deixi de ser la nostra caixa.