Dejunis i judicis
En el moment d'escriure aquest article Jordi Turull i Jordi Sànchez duen tretze dies en vaga de fam, i Josep Rull i Joaquim Forn, deu. Són prou dies per prendre's molt seriosament la denúncia extrema d'aquestes persones. Deu o tretze dies sense ingerir aliments sòlids no són cap bluf, com insisteixen alguns independentistes, segons els quals tot el que fan els dirigents de l'1-O no és més que una farsa. Com que se'n solen burlar dient que el que fan és una dieta o una operació biquini, els encoratgem a passar onze o tretze dies en les mateixes condicions. Diuen que la fam aguditza la lucidesa.
Tampoc es prenen seriosament la vaga de fam els líders del PP i de Ciutadans. Al contrari, la ridiculitzen amb això que ells consideren sentit de l'humor i que no és més que una obcecació agra, ja que no troben la manera de criminalitzar-la. El president del govern d'Espanya, Pedro Sánchez, fa veure que no la veu, altra vegada imitant l'estil de Rajoy, en aquest cas amb la pràctica de deixar que passi el temps a veure si les coses s'arreglen per si soles. El president de la Generalitat, Quim Torra, per la seva banda, ha incorregut en l'error que representen els dejunis particulars i col·lectius que aquests dies són freqüents a Catalunya, i als quals ara s'hi ha d'afegir la vaga de fam que ha iniciat pel seu compte l'alcalde de Montblanc, Josep Andreu. Un error carregat de bones intencions (en aquest cas, solidaritzar-se amb els presos polítics) no deixa de ser un error. I en aquest cas ho és el fet d'emprendre accions que finalment distreuen l'atenció d'unes persones concretes que fan vaga de fam per denunciar unes coses igualment concretes. El seu objectiu és exigir al Tribunal Constitucional que abandoni l'actitud obstruccionista que té amb els seus recursos (estan obligats per llei a respondre'ls en el termini d'un mes, cosa que no s'ha complert cap vegada) i reclamar l'atenció internacional per la injustícia de la seva situació. Que de sobte Catalunya s'ompli de persones que fan dejunis o fins i tot vagues de fam paral·leles no reforça aquestes reivindicacions, sinó que les dispersa.
El TC, per fingir que les atén, ha respost ara dos d'aquests recursos (un de Carme Forcadell i un d'un grup de particulars), però escollint-los bé perquè cap no pugi obrir la via cap al Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg, que és del que fugen. La justícia i l'estat espanyols temen la supervisió de la justícia internacional, i amb raó, perquè saben que la causa contra els dirigents catalans és impresentable. Tenen ben presents les revocacions que s'han endut a Alemanya i a Bèlgica, a pesar que fan veure que les ignoren. També són conscients de la imatge degradada que la justícia espanyola ofereix al món des de fa mesos. En aquestes condicions pensen arribar, d'aquí un mes aproximadament, a la celebració d'un judici que de ben segur farà tremolar encara més la convulsiva política catalana i espanyola. Els presos, si més no, que hi arribin en les millors condicions possibles.
