La reunió del Decathlon que va canviar la història del Procés

BarcelonaEl migdia del 30 d’octubre del 2017, els consellers del Govern destituït pel 155 Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Mundó i Josep Rull es troben a l’aparcament del Decathlon de Mollet del Vallès, al costat de l’AP-7. És el punt de trobada designat per posar en marxa un operatiu que els portarà a Brussel·les, on els esperen els seus companys. Però el vicepresident, Oriol Junqueras, no hi és. Durant la llarga espera, que es fa en un pis proper d’un militant d’ERC, tots ells van sospesant els pros i els contres d’una decisió que els canviarà la vida. I opten per quedar-se, igual que el vicepresident, frustrant així el pla de Carles Puigdemont de tenir tot el Govern a l’exili.

Aquesta és només una de les perles que es pot llegir al llibre Tota la veritat (Ara Llibres), un treball periodístic coral que signen Roger Mateos, Odei A.-Etxearte, Gerard Pruna, Ferran Casas, Neus Tomàs i Marc Martínez Amat. El llibre, estructurat en set capítols i amb pròleg d’Enric Juliana, arrenca amb el gir de guió protagonitzat per Carles Puigdemont el setembre del 2016, quan pronuncia el famós “o referèndum o referèndum”, i acaba amb la presa de possessió de Quim Torra com a 131è president de la Generalitat de Catalunya. Entremig hi trobem el relat dels fets polítics més importants del moment però amanit amb detalls inèdits que, més enllà de l’anècdota, ajuden a entendre tot el que va passar.

Així, el llibre narra els intents dels entorns de Puigdemont i Junqueras per forjar una relació personal entre ells dos que mai acabarà de ser sòlida (en un sopar al qual havien d’anar amb les dones el líder d’ERC es presenta amb el seu col·laborador Sergi Sol), les tensions a l’executiu sobre qui ha d’assumir la responsabilitat d’organitzar el referèndum, o la creació de l’anomenat estat major, autèntic cervell a l’ombra del Procés que permetrà posar en marxa tota la logística de l’1-O fora del radar de l’estat espanyol.

Els periodistes relaten també el desemparament que sentien abans de l’1-O els quadres del PP català, als quals la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría intenta calmar amb una frase que passarà a la història del ridícul: “No us preocupeu, no hi haurà urnes. Els nois ho tenen tot controlat”. Amb això dels nois, Santamaría es referia al CNI.

La jornada de l’1-O es pot seguir com si fos un thriller on fins i tot podem veure un plànol del Palau de la Generalitat amb indicacions sobre què es feia a cada estança. I és aquí on descobrim que el Govern tenia un equip de hackers treballant a les golfes per fer front als atacs informàtics de les forces de seguretat de l’Estat al sistema de votació.

El discurs de Torra

Un dels documents històrics que ens revelen els periodistes és el discurs de proclamació d’independència que va redactar Quim Torra per a Puigdemont, i que mai va ser llegit: “Avui ens desfem del passat i obrim al nostre davant un futur net, clar i brillant”. Res més lluny de la realitat. Els autors descriuen de manera crua les tensions post 1-O i el caos que va seguir al 27-O, les desconfiances entre uns i altres, la pràctica desaparició del mapa de la CUP, les anades i vingudes dels mediadors, els silencis de Junqueras en les reunions clau... I el moment en què la repressió de l’Estat posa a cadascú davant del dilema d’afrontar la presó o marxar a l’exili.

El llibre acaba amb l’elecció d’un president accidental com Torra (que havia tingut una oferta d’ERC per anar a les seves llistes) i un epíleg gens complaent amb el lideratge independentista del Procés i el “fracàs polític de la República”. Ens faltarà, per tenir el quadre complet, un treball similar fet des de Madrid. I d’aquí un temps una explicació més aprofundida del context social que va empènyer unes determinades persones a actuar d’una manera i no d’una altra.

L’acampada a Barcelona que no es va fer

A pilota passada la major part dels dirigents independentistes afirmen que no es va saber aprofitar l’impacte de l’1-O ni la gran mobilització del 3-O, quan, segons alguns, tenien “l’Estat contra les cordes”. De fet, el llibre explica que la jornada de l’aturada de país es va debatre molt seriosament, i fins i tot ja hi havia una certa infraestructura preparada, la possibilitat de fer una acampada que ocupés la Gran Via i el passeig de Gràcia, seguint una mica l’exemple de mobilitzacions com la de Maidan (Ucraïna) o Tahrir (Egipte). El principal defensor d’aquesta idea és el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que considera que ha arribat l’hora d’ocupar el carrer i així ho transmet. Per contra, el president de l’ANC, Jordi Sànchez, defensa la postura contrària per no augmentar la tensió. Finalment, l’anunci del discurs del rei i el del trasllat de seus dels principals bancs catalans, entre altres factors, fan que el pla s’acabi descartant.

Un pla per rellevar Trapero per poc afí

El llibre revela una “sigil·losa operació”, ordida per persones influents del món postconvergent, per rellevar Josep Lluís Trapero com a cap dels Mossos, al qual es veia com a poc afí a les tesis sobiranistes, i assegurar així el suport de la cúpula del cos per quan arribi el moment clau. El pla concret s’encarrega, cap a l’estiu del 2016, a David Piqué, que en aquell moment era comissari general de coordinació territorial: “A Piqué se li confia el disseny d’una nova estructura dirigent dels Mossos que, davant d’una eventual crisi amb l’Estat, es mantingui fidel al Govern, sense titubejos. Ell mateix passaria a ser número u del cos”. El pla no arriba mai a aplicar-se perquè el 26 de setembre del 2016, Piqué apareix mort a casa seva, a causa d’un vessament cerebral. Trapero, doncs, quedarà al capdavant dels Mossos i li tocarà viure l’1-O des de primera línia, la qual cosa li costarà haver de ser processat per rebel·lió a l’Audiència Nacional.

[Nota: aquest llibre el podeu aconseguir amb l’ARA del 14 de desembre al 8 de gener]