Els 300.000 de Van den Eynde

MadridAndreu Van den Eynde recull felicitacions a la fi de la seva intervenció al claustre de l’edifici del Tribunal Suprem. L’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva tenia un objectiu: introduir el dubte en algun dels magistrats més esquerrans, principalment Ana Ferrer, l'única dona del tribunal. Les defenses saben que Manuel Marchena aspira a una sentència per unanimitat, i això atorga un gran poder de veto a cadascun dels jutges. I precisament Ferrer és un dels pocs membres del tribunal que mira directament i escolta amb atenció Van den Eynde. Un bon senyal? Això ja és matèria d’especulació.

De moment la crua realitat és la que es viu a dins de les instal·lacions del Suprem, on l’Estat exerceix fins en els més petits detalls la seva autoritat basada en el poder coercitiu. En volen un exemple? Un policia nacional s’acosta a l’advocat Benet Salellas i li demana que, sisplau, no recolzi la sabata en el granit d’una de les parets del claustre. Salellas obeeix 'ipso facto' sense deixar de somriure a l’agent, que es mostra satisfet i torna a la seva actitud vigilant.

A dins de la sala de plens del Suprem l’autoritat de l’Estat, que té el monopoli de la violència, la representen només dos agents. Però són suficients per crear un mur invisible però impossible de creuar, el que separa la zona on se situen els acusats, defenses, acusació i tribunal, dels espectadors. El mur es traspassa amb salutacions afectuoses i somriures forçats. En el moment d’entrar a la sala emergeixen les figures d’Oriol Junqueras i Carles Mundó, dos sant Paus que parlen animadament. La vista va processant i reconeixent rostres familiars: Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez... i els primeres espases de l’advocacia catalana.

Van den Eynde desgrana els seus arguments amb la pirotècnia verbal que semblava haver perdut en la part final del judici, alternant els tecnicismes jurídics amb comentaris gairebé humorístics, com quan es dedica a explicar els acords de la música d’estil ska. Els seus mots crossa són el "vale?" i "esto es lo que hay", que rebaixen el discurs a un nivell popular, gairebé de barra de bar. Entre la professió, aquest recurs de Van den Eynde provoca divisió d'opinions, però cal admetre que fa el seu efecte.

La gran pregunta que el lletrat planteja al tribunal és d’un gran pes: quina resposta vol donar l’estat espanyol a la protesta, a la dissidència política. Per desmuntar el delicte de rebel·lió i el relat de la Fiscalia, aquell que considera que dos milions de ciutadans actuaven de forma concertada i obeint a una direcció política jeràrquica, Van den Eynde treu a col·lació una xifra de la qual s’ha parlat poc en el judici (i abans): els 300.000 ciutadans que van acudir a votar 'no' l’1-O, és a dir, les persones que van voler exercir el seu dret a expressar una opinió, en aquest cas contrària a la independència. L’existència d’aquests 300.000 vots negatius demostra que no tota la gent que va participar en l’1-O buscava la independència. "Aquesta gent no volia declarar la independència, volia votar, volia protestar", subratlla l’advocat. Amb aquesta maniobra Van den Eynde col·loca el debat en el seu terreny, el dels drets fonamentals. "S’està confonent la desobediència amb la rebel·lió", afirma. "L’1-O és una sedició? No, és una desobediència de tota la vida!", exclama. Durant el recés, l’advocat explica a l’ARA algun detall més: "Alguns dels votants del no portaven banderes espanyoles, i la gent els aplaudia. I algun deuria rebre un mastegot de la policia". Aquests 300.000 van ser els herois de l’1-O, i no se n’ha parlat fins al final del judici.

Marchena, però, ni se’l mira. Escriu en el seu ordinador i el seu rostre apareix il·luminat per la pantalla, cosa que li confereix un aspecte sobrenatural, com algú que està per sobre del bé i del mal. Sembla immune a tots els arguments de Van den Eynde, o "Don Andreu", com li diu ell. Quan ordena el desallotjament de la sala llança una mirada cap a les defenses. Potser està intuint la intervenció contundent, gairebé salvatge, que està a punt de fer Xavier Melero. Aquesta, però, ja és una altra història.