Des de Rússia amb amor

(A Sean Connery, 'in memoriam')

Certament, no és el gènere literari de més prestigi, però sens dubte és el que aplega més practicants. Em refereixo a la conversa de cafè. Moltes persones -unes més que altres, d’acord- tenen tendència, quan es troben amb interlocutors de confiança ja sigui presencialment o telefònica, a fabular: sobre la marxa ascendent dels seus negocis o dels seus afers sentimentals, sobre la triomfal temporada que farà el seu equip de futbol favorit, sobre la promoció que estan a punt d’experimentar a la feina... o sobre l’èxit de les seves idees polítiques.

Em fa l’efecte que el famós diàleg telefònic entre el senyor Víctor Terradellas i el senyor Xavier Vendrell –aquell dels deu mil soldats russos a punt per desembarcar a Catalunya que, quan ho fessin, donarien lloc a seriosos enfrontaments armats amb l’exèrcit espanyol, segons especula el jutge instructor– pertany al gènere de les converses de cafè, i a la subcategoria de les esbojarrades; perquè com a novel·la de política-ficció no hauria passat el filtre ni del més benèvol lector d’originals.

Que algú amb una certa responsabilitat -ni que fos d’àmbit privat- i experiència internacional pogués creure i explicar que, el 2017, l’administració Putin estava disposada a involucrar-se militarment, en territori de l’OTAN, a favor de la independència de Catalunya, és quelcom que causa astorament i estupefacció. Ara, que aquest guió de pel·lícula de sèrie D serveixi de base a un atestat policial i a una instrucció judicial resulta inversemblant i provoca vergonya aliena en un estat presumptament democràtic de l’Europa Occidental. Fa pensar en els mètodes de l’Albània estalinista, on, quan el 1981 el número dos del règim, Mehmet Shehu, va caure en desgràcia i fou “suïcidat”, hom l’acusà d’haver estat tota la vida un espia al servei, simultàniament, del KGB soviètic, de la CIA americana i dels serveis secrets iugoslaus. Això sí que era pluriocupació!

Durant el franquisme hi havia un acudit -juraria que de La Codorniz- que posava en boca d’un portaveu de la dictadura la següent afirmació: "En España todas las ideas son libres... siempre que se mantengan dentro de su ámbito natural, que es el cerebro". Doncs amb l’independentisme passa quelcom de semblant: l’independentisme purament platònic, sentimental, no donava cap problema ni comportava cap risc per a aquells que hi combregaven. Ara, en el moment en què esdevingué una força sociopolítica de primer ordre amb voluntat d’assolir el seu objectiu programàtic –la independència de Catalunya– es convertí en l’enemic a abatre a qualsevol preu.

Tanmateix, hi havia una dificultat tècnica: no es podia, per raons d’imatge exterior, criminalitzar obertament una ideologia, ni tan sols una acció política pacífica i democràtica, i menys si es desenvolupava des de fora de les institucions. Per això els atestats de la Guàrdia Civil fan filigranes entre el reconeixement que la independència és un objectiu legítim (cosa que els seus redactors no creuen, esclar), i l’afirmació que els empresaris detinguts la setmana passada no ho han estat per independentistes, sinó per sospitosos de tràfic d’influències, suborn, malversació, prevaricació, etcètera; fins i tot d’haver intentat construir una certa agenda internacional a favor del Procés.

I jo em pregunto, per exemple: ¿entrevistar-se amb Julian Assange és un delicte? A parer meu va ser més aviat un error, però no un delicte. Si ho fos, els directors dels cinc grans mitjans internacionals (entre ells, El País) als quals Wikileaks va brindar les seves filtracions el 2010 i que aleshores perdien el cul per parlar amb l’amic Julian haurien hagut d’anar a la presó, no?

Així mateix, ¿utilitzar les coneixences i els contactes personals per demanar que t’agilitzin tràmits administratius constitueix tràfic d’influències? Si la resposta fos afirmativa, suggereixo que aquesta Guàrdia Civil tan diligent que tenim confisqui –amb manament judicial, per descomptat– els mòbils de tots els assistents a la festa madrilenya celebrada el dilluns 26 a la nit al voltant de Pedro J. Ramírez, inclosos ministres, presidents autonòmics i empresaris com Florentino Pérez o Francisco Reynés. Un cop en possessió dels terminals, la Benemérita hauria de rastrejar-ne les trucades i esbrinar si cap dels seus propietaris no n’ha fet o rebut mai del tipus "Qué hay de lo mío", o bé "¿Pero se publica de una vez en el BOE el decreto que me interesa, o me tendré que enfadar?" Intueixo que en sortiria un veritable macroprocés...

A sobre, l’operació Volhov parteix d’un prejudici gairebé etnicista: que els catalans independentistes, gasius i idòlatres de la pela, no són capaços de sostenir amb recursos privats la casa de Waterloo i les despeses dels exiliats; per tant, les misses han de sortir, de manera irregular i il·lícita, dels pressupostos públics, “del dinero de todos los catalanes”, com diu Carrizosa.

Resumim. Els soldats (i els bitcoins) havien de venir de Rússia. L’amor -sobretot l’amor a Espanya, no pas a la veritat- l’hi posa el tinent coronel Baena.