El desastre de la sortida a borsa de Bankia, sense culpables
BarcelonaLa sortida a borsa de Bankia l'any 2011 va ser un dels desastres financers més grans de la història recent d'Espanya. La reconversió de Caja Madrid i Bancaixa –dues caixes controlades pel PP i que estaven en situació de fallida– en un nou banc batejat com a Bankia va ser el pas previ a una sortida a borsa que pretenia captar el capital necessari per tapar el forat. Per fer-ho es va convèncer milers de petits estalviadors, que ja tenien els seus fons al banc, perquè els convertissin en accions i se'ls va prometre que seria una inversió molt rendible. Era, però, una operació amb peus de fang que va acabar amb milers de persones –moltes d'elles jubilades– veient com els seus estalvis es volatilitzaven i amb un rescat de l'Estat, pagat amb fons europeus, per evitar una catàstrofe encara pitjor.
Aquell cas va acabar als tribunals perquè hi havia proves més que creïbles que tot plegat havia estat una estafa orquestrada pels directius del banc, que van ocultar en el seu fullet informatiu quina era la realitat financera de l'entitat. Al capdavant dels responsables del banc hi havia l'exministre d'Economia i ex director gerent de l'FMI Rodrigo Rato, un rostre que donava solvència a l'operació. El problema és que la sortida a borsa es va fer amb el vistiplau del Banc d'Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, i és amb aquest argument que l'Audiència Nacional ha decidit absoldre Rato i 33 acusats més. "Tant la decisió de sortir a borsa com la determinació de fer-ho amb l'estructura de doble banc van ser resolucions totalment considerades pel Banc d'Espanya, que, a més, les va aprovar després de calibrar els avantatges i els inconvenients que comportaven aquestes decisions", destaca el text de la sentència. I afegeix que la informació que es va facilitar als accionistes era "àmplia i certa".
Ja hi haurà temps per fer una anàlisi detinguda sobre el contingut de la sentència, però la sospita que queda és que s'ha evitat una condemna per no qüestionar el funcionament del sistema. És a dir, si la sortida de Bankia va ser una estafa, com pensen els afectats, va ser una estafa permesa per les mateixes estructures de l'Estat: el Banc d'Espanya i el FROB. Curiosament, Rato se salva d'aquesta condemna (ara és a la presó per l'escàndol de les targetes black) gràcies a dos càrrecs socialistes: Miguel Ángel Fernández Ordóñez, llavors president del Banc d'Espanya, i Elena Salgado, llavors vicepresidenta econòmica, que van avalar l'operació.
Els afectats ja han anunciat que recorreran la decisió perquè consideren que el judici sí que va demostrar l'estafa. La principal prova eren uns correus d'inspectors del Banc d'Espanya que alertaven els seus superiors que Bankia estava falsejant els comptes. Però ningú els va fer cas i, com afirma la sentència, aquests advertiments no van arribar mai a estar escrits en un document oficial. Però, esclar, és que per això es pot considerar una estafa: perquè per intentar salvar un banc es va amagar la informació compromesa. Ara caldrà veure què hi diu el Suprem.
