Desconfinaments
PÈRDUES. El nostre ànim també està canviant de fase. Ho noto en les converses amb els amics i els familiars, en la cadència d’uns aplaudiments que, a poc a poc, van perdent intensitat. Són els horaris confusos d’unes passejades amb regust de poc. La consciència que, païda la por inicial, no sabem encara què és el que no podrem recuperar de la quotidianitat perduda. Hi ha els desconfiats dels que surten, els enyorats del contacte físic i els que creuen que ha arribat l’hora d’escenificar una certa rebel·lia. I després hi ha les persones devastades per una pèrdua irreparable en la distància. Una societat a qui li han pres el dol.
L’historiadora francesa Françoise Hildesheimer escrivia fa uns dies que les epidèmies s’han descrit moltes vegades com un “fet social perfecte” perquè desafien l’economia, les societats i les mentalitats. Només ho hem començat a intuir.
Superada la incertesa inicial, irromp el debat sobre on acaben les responsabilitats individuals i comença el rendiment de comptes per la gestió dels governs, per la falta de recursos, per la descoordinació en la resposta i per les desigualtats que fan que determinats grups siguin més vulnerables que d’altres a la pandèmia. Les treves polítiques, apuntalades amb la urgència del moment, estan entrant també en fase de desconfinament.
CONFRONTACIONS. El coronavirus ha estat, des del primer dia i en molts països, una amenaça sanitària convertida en arma política. Un terreny de confrontacions simbòliques i de batalles culturals. De reinterpretacions de les llibertats i de denúncia contra unes elits desconnectades de la realitat.
L’extrema dreta europea desafia els governs des del carrer apel·lant a una suposada “llibertat”. Al madrileny barri de Salamanca les protestes a cops de pals de golf exhibeixen un patriotisme de bandera amb identitat de classe i nostàlgia ideològica. A Alemanya els manifestants que han sortit, aquest cap de setmana, a les grans ciutats del país acusen el govern Merkel d’haver aplicat un confinament “lliberticida”. Als Estats Units i França prolifera a Twitter l’etiqueta #guillotina2020 en les respostes a personatges famosos que fan crides a la solidaritat des de mansions de luxe. Execucions simbòliques que no van més enllà d’un malestar que sura per totes bandes.
RISCOS. A Turquia fins i tot les pancartes amb els arcs de Sant Martí pintats pels nens s’han convertit en terreny de confrontació entre els professors que van animar els alumnes a fer els seus dibuixos i penjar-los a les finestres durant el confinament i determinades autoritats locals que pretenen prohibir els cartells perquè -segons ells- formen part d’una conxorxa per promoure l’homosexualitat entre els menors. Mentrestant, el govern turc ha aturat tots els esforços de distribució de mascaretes i de reforçar serveis mèdics per part dels ajuntaments en mans de l’oposició política perquè ho consideren un desafiament a l’estat.
Obsessions ideològiques i paranoies polítiques, com les de Jair Bolsonaro, enfonsat en un mar de purgues, conspiracions i urgències econòmiques mentre el Brasil ja supera els 15.000 morts i és el quart país amb més contagis del món. L’autoritarisme ha intentat imposar el to de la resposta i ocupar l’espai públic. Confinar drets i tergiversar la idea de llibertat.
Aquesta tempesta social perfecta, que ha buidat els carrers i ha silenciat moviments que fa només mig any sacsejaven el món, de Hong Kong a Xile i l’Iraq, ens prepara un món incert i desigual, amb governs afeblits. L’espai de la protesta és necessari.
