Desercions actives
Una amiga m’escriu un mail. S’està plantejant deixar la universitat després de molts anys com a professora associada, és a dir, cobrant una misèria amb contractes temporals i sense Seguretat Social, ni baixa de maternitat ni horitzó de cap tipus de millorar la seva situació. Ja no és una nena i la seva feina té repercussió i és reconeguda en l’àmbit públic. Si digués el seu nom alguns lectors la coneixeríeu. A la universitat, però, només pot demanar almoina i creuar els dits. No és una, són milers a Catalunya i a Espanya que fa temps que callen, entre la vergonya, la impotència i, també, l’oportunisme (i si soc jo qui acabi “entrant”?). En alguns casos, com a la UB, hi comença a haver protestes, vagues, denúncies col·lectives. Per fi... La meva amiga es pregunta al mail: i si no segueixo? I si dic que no aquest proper curs? La meva dignitat necessita aquest no. Però, i la meva vida? La possibilitat d’aquest no, d’aquesta deserció activa, és el tema de la brúixola d’avui. Per parlar de la universitat necessitaríem un llibre de navegació sencer.
. INTERROMPRE. Interrompre una situació d’opressió o un procés de degradació és el primer pas per a la transformació. La brúixola del no potser no té encara un horitzó d’arribada però té el més important: un punt de partida. Coneixem i tolerem moltes formes de negació reactiva: la prohibició, l’exclusió, la repressió, la censura, el maltractament, etc. Però tendim a inhibir la negació activa, aquella que amb un fins aquí, no ho vull fer, no us creiem, etc. posa el llindar a partir del qual prendre una posició i ressituar el nostre pensament i la nostra acció. Caldria fer un estudi sobre com hem arribat a conrear tanta por, socialment, a dir que no. Rousseau deia que l’ésser humà és l’únic animal que es fa imbècil a si mateix. La pregunta és com pot ser que aquesta imbecil·litat, és a dir, aquesta incapacitat de relacionar-se dignament amb el que ens passa no toqui mai fons.
. RENUNCIAR. Tocar fons implica renunciar. Sobretot, renunciar a qui crèiem ser abans d’interrompre una suposada relació de sentit. Per exemple, ser professora d’universitat, o ser la parella d’algú, o ser un treballador exemplar, etc. En tota renúncia hi ha una pèrdua, però renunciar no és estar perdut. Tot el contrari: és saber d’on tornar a partir. En aquest sentit, renunciar no és rendir-se. Sovint, massa sovint, la rendició és continuar. El personatge de Melville, Bartleby, va fer famosa aquella frase que ara portem en bosses i samarretes però practiquem ben poc: “Preferiria no fer-ho”. Treta de context, pot semblar una oda a la covardia o a la mandra. Però Melville era navegant i sabia molt bé que en tota veritable interrupció comença un altre viatge.
. DESPLAÇAR. Quan vaig decidir estudiar filosofia, el meu professor de COU em va regalar un llibre i a la dedicatòria hi deia: “Si mai reps un no, inicia una més radical navegació”. Vint-i-cinc anys després i amb uns quants nos a la pell i algunes navegacions radicals iniciades, he après que els nos nonomés es reben sinó que es poden decidir i que les navegacions no són fugides sinó trobades. La ideologia de l’emprenedoria ens empeny a buscar-nos la vida, a veure una oportunitat en la misèria i a fer del sí a tot una cadena col·lectiva disfressada de llibertat individual. Interrompre el sentit d’aquesta ideologia i dels seus efectes íntims i polítics implica posar en un primer pla que no es tracta de buscar-se la vida, sinó que la vida és la condició per a buscar-nos, encara que no sapiguem amb qui ni on ens trobarem.
Em pregunto de quantes desercions actives estan fetes les resistències del nostre temps. Quan manifestar-se, protestar o fer una vaga costa anys de presó i fiances milionàries, quan donar la cara et pot fer perdre un ull, les fugues es tornen clandestines, personals, silencioses. Però perquè no són derrotes sinó nous punts de partida, comença a ser hora de fer-ne una qüestió col·lectiva, un punt de trobada i un motiu compartit de lluita.