El desert verd

M olt lluny de Londres, Barcelona o Berlín, la cobdícia dels latifundistes per la rendibilitat dels cultius transgènics obliga milions de persones a deixar el camp després de patir els efectes de l’abocament de tones d’agroquímics a les seves terres, abans selvàtiques, convertides ara en immensos deserts només dedicats a la plantació de llavors transgèniques, majoritàriament soja i blat de moro. A més, el monocultiu massiu va acompanyat d’altres conseqüències, com la dependència de les patents privades de multinacionals com Monsanto, ara en mans de Bayer, i la desforestació gairebé sense control.

Al departament de l’Alt Paranà, on el Paraguai limita amb el Brasil, és on el canvi paisatgístic ha sigut més radical. El bosc atlàntic de l’Alt Paranà, el que havia sigut fa només vint anys el segon pulmó del continent després de la selva amazònica, ha sigut arrasat i actualment només en queda un 13%.

La Unió Europea va rebre el 2013 el 39% de la producció d’aquest gra del Paraguai, principalment destinat al consum de bestiar, segons la Cambra Paraguaiana d’Exportadors de Cereals. Així que alguna responsabilitat devem tenir els carnívors europeus en això.

Mentre la ciència i la premsa internacionals debaten sobre les conseqüències del consum d’aliments transgènics, obliden que ja fa dècades que es produeixen en massa i per això s’abusa dels agrotòxics, que destrueixen l’ecosistema i la vida dels pagesos dels països que més els fan servir, com el Paraguai, l’Argentina, l’Uruguai i el Brasil.

Un verí silenciat

Uns 400 animals de granja van morir sobtadament en una localitat camperola del Paraguai anomenada Huber Dure, que resisteix envoltada de camps de soja transgènica des de fa una dècada. Va passar durant la fumigació d’aquestes plantacions el 2014 i, mesos més tard, a la mateixa comunitat dues nenes, una de tres anys i l’altra de sis mesos, van intoxicar-se amb els pesticides que van entrar per la finestra de casa seva. Van morir unes hores més tard a l’hospital.

“Quan vaig donar a llum el meu fill petit, el Júnior, el primer que em van preguntar els metges va ser si vivia a prop d’un camp de soja”, explica la Francisca, una llauradora paraguaiana que viu a escassos metres d’un cultiu extensiu a la localitat de Minga Porá, no gaire lluny de Huber Dure i de la frontera amb el Brasil.

Les possibilitats de donar a llum nens i nenes amb malformacions congènites augmenten considerablement en mares que viuen a les zones rurals, segons un estudi publicat per l’Hospital Regional d’Encarnación (Paraguai). A més, el nombre de pacients de càncer no deixa d’augmentar, segons les dades del principal centre mèdic estatal, l’Hospital de Clíniques d’Asunción, cosa que en un país amb el 75% de la població amb menys de 35 anys crida molt l’atenció dels investigadors.

El catedràtic de la Universitat Nacional d’Asunción (UNA) José Luís Insfrán explica en una entrevista que “el monocultiu mecanitzat de la soja transgènica i les fumigacions són dos dels factors determinants del gran augment en l’aparició de diferents tipus de càncer” al Paraguai.

El que més ha crescut, segons Insfrán, són les malalties hematològiques com limfomes i leucèmies, que actualment ocupen el tercer lloc en tipus de càncer i que fa 15 anys eren al lloc número 17.

“És hora d’acabar amb el mite que els agroquímics són necessaris per alimentar el món”, sentencia l’informe de la relatora especial sobre el dret a l’alimentació presentat el març passat a la Convenció de Ginebra i elaborat per Hilal Elver i Baskut Tuncak, dos dels millors experts en productes tòxics i drets humans de les Nacions Unides. El document determina que la utilització “massiva i inadequada” de la majoria d’insecticides i herbicides als camps de producció provoca la mort per intoxicació d’unes 200.000 persones cada any. El 99% d’aquestes morts tenen lloc en països en desenvolupament, on la salut, la seguretat i les regulacions ambientals són més febles.

La por dels metges a parlar

La Patricia Verón tenia 12 anys quan es va creuar amb un tractor fumigador de camí a l’escola i va inhalar sense voler els productes que la màquina polvoritzava sobre els cultius. Aquest incident, produït el juliol del 2015, li va provocar una forta intoxicació que li va causar la mort després de dos dies a l’hospital.

Davant la casa de la seva mare, la Catalina, a la comunitat Laguna Negra, a uns 100 quilòmetres de la frontera amb el Brasil, un gegantí arbre de mango cobreix d’ombra el pati de terra vermella que precedeix l’entrada a l’estança. La Catalina explica com el mateix any que la seva filla Patricia va morir el majestuós arbre va deixar de produir. Asseguda sota les seves branques, la Catalina narra com el metge que va tractar la seva filla va identificar la inhalació de productes tòxics com a font de la insuficiència respiratòria que va patir, però que no obstant això va fer constar a l’informe “grip forta” com a causa de la mort.

El personal sanitari dels centres de salut de l’Alt Paraná reben amenaces de perdre la feina si diagnostiquen intoxicacions als seus pacients, segons la doctora N.R., que va voler mantenir el seu anonimat en una entrevista. N.R. porta treballant més de dues dècades en un centre de salut local i afirma que “en els últims anys està havent-hi un important augment d’insuficiències respiratòries i afeccions cutànies en nens com a conseqüència de l’exposició al verí”.

A la mateixa zona envoltada de monocultius hi viu el Cristian, de nou anys. Ell va a l’escola recorrent el mateix camí que feia servir la Patricia. Són tres quilòmetres per una carretera flanquejada pels camps de soja i blat de moro que semblen no tenir fi en l’horitzó, finques majoritàriament propietat dels brasiguayos (com es coneix al Paraguai els brasilers que s’estableixen a les zones frontereres per produir transgènics). El Cristian podria ser el pròxim nen intoxicat.

El sector agropecuari paraguaià concentra 31 milions d’hectàrees, mentre que els camperols, que representen gairebé la meitat de la població del país, es reparteixen 1,9 milions d’hectàrees. Aquestes dades permeten entendre com un país amb un dels índexs de creixement del producte interior brut (PIB) més alts del planeta també pot tenir un 30% de la població en situació de pobresa o pobresa extrema. Al Paraguai només el 6,3% de la terra cultivable es dedica a la producció familiar camperola, una quantitat insuficient per abastir de fruites i hortalisses tot el país, que s’ha acostumat a importar des de l’Argentina i el Brasil productes que podrien ser produïts per la seva pagesia, segons dades de l’informe del juny del Centre d’Anàlisi i Difusió de l’Economia Paraguaiana (CADEP), una organització no governamental. El procés d’estrangerització de la terra fa que aquesta tendència vagi en augment en un país on l’adquisició del sòl per part de capital extern és una constant. Actualment es calcula que el 20% de la superfície del Paraguai ja no pertany als paraguaians.

Què va passar a Curuguaty?

Al Paraguai els conflictes entre grans empresaris agrícoles, l’estat i la pagesia estan a l’ordre del dia. El 2012, la massacre de Curuguaty, que avui encara no ha sigut aclarida, va deixar 11 camperols i 6 policies morts per uns terrenys públics en disputa. Aquell 15 de juny 300 policies van desallotjar una seixantena de persones de les terres que ocupaven al districte de Curuguaty (al departament de Canindeyú, a cent quilòmetres de la frontera amb el Brasil) per demanar que formessin part de la reforma agrària estatal.

Mentre policies i pagesos negociaven per fer el desallotjament en pau, uns trets d’armes automàtiques, que la investigació fiscal no ha explicat d’on provenien, van abatre el cap de la policia, cosa que va iniciar un intercanvi de trets, segons van relatar desenes de testimonis al llarg del judici, en el qual finalment els únics condemnats van ser els camperols.

Tan fort és l’enfrontament per la terra que el conflicte, a més de vides innocents, es va cobrar llavors la permanència del primer i únic govern progressista que ha tingut la jove democràcia del Paraguai, nascuda el 1992. El llavors president, Fernando Lugo, va ser destituït en un judici parlamentari que el Mercosur en bloc va condemnar com “una alteració de l’ordre democràtic” al Paraguai.

En els últims vint anys han mort o desaparegut més de dos-cents líders camperols, i en la gran majoria dels casos no hi ha hagut investigacions ni judicis per aclarir-ne les circumstàncies. Cevero Santacruz, cofundador del Moviment Camperol Paraguaià (MCP), recorda emocionat la mort a mans de paramilitars de dos companys quan lluitaven per aconseguir establir-se a l’emplaçament on ell viu actualment. Afirma que els camperols “són una molèstia per al sistema, ja que no depenen d’aquest sistema”.

Problema local i repte global

El Paraguai és el país del Mercosur (un grup que també inclou Veneçuela, l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai) amb més concentració de terres, cosa que el converteix en un dels països amb més latifundis de l’Amèrica Llatina i el país amb la distribució de la terra més desigual del món. La cadena productiva de transgènics aporta a l’economia paraguaiana els beneficis de ser-ne un dels principals exportadors a nivell mundial, però també les conseqüències de la distribució desigual d’aquesta riquesa. A part, l’ús dels productes agrotòxics suposa un fort impacte per al medi ambient i per a la salut de les persones que viuen a prop dels cultius. Es tracta de tot un repte en el plantejament de la cadena alimentària a escala global.