Desig, descoberta, amor, amistat... la fi de ‘Merlí’

BarcelonaEl desig que formulen la Paula i la Cinta mentre esperen pacientment a la cua de les entrades per veure l’últim episodi de Merlí al Teatre Nacional de Catalunya: “L’ideal seria que el Bruno acabés amb el Pol i la Tània amb el Marc”. És un desig ambiciós però no sembla pas forassenyat. Encara caldrà esperar una estona per saber la conclusió de la tercera i última temporada d’aquesta sèrie que ha causat furor entre els adolescents, que hi han vist projectats els seus dubtes, les seves il·lusions i frustracions, el creixement exponencial dels seus desitjos, de les seves ganes d’estimar i ser estimats en paral·lel al creixement del Pol, la Tània, l’Oxana, l’Oliver, el Joan, el Gerard, la Berta, l’Ivan, el Marc, el Bruno i la Mònica.

Merlí està protagonitzada per un professor de filosofia que és un desastre en el terreny de les relacions humanes que són previsibles però en canvi és un crac de la seducció i de l’empatia, de la sorpresa, de les ensenyances que no apareixen en cap llibre de text. Segons sembla, gràcies al Merlí han crescut les matriculacions a la carrera de filosofia. Tota una notícia bomba en uns temps en què les humanitats semblen proscrites. El Merlí agrada molt al Marcos, que ha vingut amb els seus pares i té ganes de saludar-lo perquè li agradaria molt endur-se’l al seu institut: “Allà no n’hi ha cap com ell. Tots són molt més avorrits”. A prop hi ha la Valèria, la Carla i la Míriam, amigues de l’escola que han fet mans i mànigues per aconseguir venir plegades. Estan molt nervioses i encara se n’hi posen més quan passa corrents pel seu costat el Marcos Franz (el Gerard) i les saluda com una exhalació perquè fa tard. La Candela Antón (la Berta) s’ho pren amb més calma i es fa fotos amb tothom qui l’atura.

La catifa vermella està a punt i la concurrència neguitosa. Abans que comencin a passar les estrelles tinc temps de parlar amb la Laura. Té tretze anys i el seu personatge preferit és l’Oxana. L’admira per l’enteresa que demostra havent sigut mare als setze anys i alhora no volent renunciar a la seva vida de joventut. El primer a aparèixer a la catifa és el Merlí, esclar, rebut amb entusiasme però no amb passions desfermades, aclamat amb alegria però sense xiscles excessius. Se’ls reserven per una mica més endavant. Li criden “Merlí!!!!”; suposo que alguns saben que es diu Francesc Orella i segur que en algun moment descobriran que és un gran actor. El primer alumne a aparèixer és l’Adrián Grösser (el Marc) i just després tres professors: Pau Vinyals, Carlota Olcina i Sandra Monclús. Fan cara d’al·lucinats amb tants autògrafs i tantes selfies.

“Bruno, guapo!!!”, li crida una noia al David Solans. I quan aquest li respon, ella li llança un “Gràcies, David!”: està bé descobrir que també se saben els noms dels actors. El Bruno ha aparegut amb el Pol i la Tània, el triangle amorós del penúltim capítol, que segur que ha fet estralls entre les hormones de l’audiència. Hi ha un noi molt nerviós que desitja fer-se fotos amb tots els actors. Una mica més enllà, un altre noi ha portat un bust i el fa signar a tothom. Un bon homenatge als caps pensants que acostuma a glossar en Merlí. Una altra espècie de joves són els discrets, els que adoren la sèrie però s’ho prenen amb més calma. L’Olga i la Júlia, per exemple, que no són gens mitòmanes. Elles el que volen és veure l’últim capítol amb molta companyia i maten el temps veient fragments de la sèrie al monitor.

Hi ha força pares que fan ganyotes quan senten els crits dels seus fills. S’omplen de paciència i somriuen. Sembla que no entenguin el que passa, però en realitat estan encantats. De fet, no hi ha gran cosa a entendre. Els desitjos i les emocions no poden explicar-se. Existeixen i ja està.