Deu anys de la sentència de l’Estatut

Deu anys de la sentència de l’Estatut
i Joaquín Urías
27/06/2020
4 min

Es compleixen deu anys de la sentència més transcendent del nostre Tribunal Constitucional. La que va jutjar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 i va anul·lar alguns dels seus articles. Possiblement també és la més transcendent de tota la nostra història constitucional.

La sentència resolia el recurs interposat pel PP contra 114 dels articles d’un nou Estatut que s’havia aprovat amb l’objectiu de revisar i aclarir el marc competencial de la comunitat autònoma.

La Constitució espanyola no conté un sistema tancat de divisió de competències entre l’estat central i les comunitats autònomes. Els articles del text constitucional dedicats a això són tan oberts que poden interpretar-se com un sistema pràcticament federal o una simple descentralització administrativa. Això deixa permanentment en mans del Tribunal Constitucional la determinació del sistema: l’articulació entre unitat i autonomia depèn sempre de la visió que en tinguin els seus jutges.

En les últimes dècades els magistrats s’han anat decantant per un sistema cada vegada més unitari en el qual els Parlaments autonòmics a penes tenen competències amb calat polític. Davant d’aquesta deriva centralista, des de Catalunya es va elaborar un text per garantir un mínim de competències autonòmiques de transcendència. No s’oposava a la lletra de la Constitució però en alguns punts (pocs, en la versió final) desafiava la jurisprudència del Constitucional. En definitiva, es volia trobar acomodament per a les reivindicacions autonomistes dins el marc constitucional, recuperant les expectatives d’autogovern que oferia la Constitució el 1978.

El recurs dels populars buscava mantenir la interpretació centralista. Durant aquells mesos, a l’interior del Tribunal Constitucional es va viure una autèntica guerra civil. Les hostilitats no van partir inicialment dels propis magistrats, sinó dels dos grans partits estatals. Però els jutges es van veure aviat arrossegats a aquest fang.

Per aconseguir una sentència favorable es va intentar alterar la composició del tribunal. El Partit Popular va recusar un magistrat per haver redactat, quan era professor, un article científic en què opinava sobre qüestions autonòmiques regulades a l’Estatut. L’acceptació d’aquesta recusació va donar la majoria al sector conservador. En un trepidant desenvolupament dels esdeveniments, la sobtada defunció d’un magistrat conservador la va tornar als progressistes... fins que un dels magistrats elegits en aquest bàndol va passar, per fosques raons, al contrari. Mentrestant, les trucades telefòniques i els dinars secrets entre polítics i jutges devien convertir-se en una cosa quotidiana.

Aquestes maniobres donen fe que al jutjat s’era conscient de la transcendència del moment. Un sector de magistrats creien que era el moment de fer callar per sempre les pretensions nacionalistes catalanes. Amb molt poca visió política, pensaven que una sentència dura, anul·lant tant els elements simbòlics com les pretensions de més autonomia, situaria el catalanisme fora de la Constitució, tancant les portes a tota nova pretensió. El sector progressista es mostrava més obert a una interpretació flexible del repartiment competencial però no estava disposat a renunciar al paper central del Tribunal Constitucional en el sistema.

De la sentència final -adoptada amb un alt grau de consens- se n’ha dit que és moderada i es limita a un grapat de declaracions d’inconstitucionalitat amb poca transcendència. És una opinió molt discutible des del punt de vista tècnic, ja que es van anul·lar 14 articles i 27 més van perdre sentit en ser reinterpretats pels jutges. La clau de volta del sistema de distribució territorial de poder, la permanent posició del Tribunal Constitucional com a oracle del grau d’autonomia que poden assumir els territoris, es va veure fortament ratificada en la sentència.

Més enllà d’això, la sentència tenia un sentit polític: l’Estatut negociat per les forces polítiques catalanes, degudament ribotat al Congrés de Diputats i ratificat pel poble català en referèndum, perdia tot el seu valor simbòlic com a “últim intent” d’enquadrar les pretensions autonòmiques de més autogovern dins del marc constitucional. La immediata i massiva resposta ciutadana contra la sentència va posar aviat de manifest la magnitud de l’error comès.

A Catalunya va créixer un sentiment de frustració molt difícil de gestionar. La sensació que ja no era possible si més no tenir un grau raonable d’autogovern dins de la Constitució es va estendre per la societat. Com a resultat, el grau de suport a posicions polítiques secessionistes es va multiplicar fins a arribar pràcticament a la meitat de la població catalana. Si la Constitució no permetia un model ni tan sols llunyanament federal, van entendre molts nacionalistes, l’única perspectiva era la independència.

Al mateix temps, el Tribunal Constitucional va perdre la poca aparença d’independència que guardava. Es va presentar a l’opinió pública com una simple corretja de transmissió dels partits. La seva aposta per l’estat unitari el va situar com el garant de la unitat d’Espanya, abans que de les competències autonòmiques. Aquesta pèrdua d’equilibri en l’aplicació de la Constitució explica el paper de fanàtic defensor de la unitat que se li va assignar després davant l’amenaça secessionista i va donar lloc al seu terrible deteriorament actual: s’ha convertit en pràctica habitual la prohibició que al Parlament ni tan sols es discuteixin determinats temes, s’imputa per desobediència qui vota resolucions inconstitucionals, es fan els ulls grossos davant grolleres vulneracions de drets fonamentals dels líders independentistes.

Segurament el Procés no és conseqüència exclusiva de la sentència de l’Estatut, però sense ella mai s’hauria produït. La resposta estatal a aquest desafiament no ha fet més que aprofundir en la línia d’aquella sentència.

Lluny de reflexionar sobre l’error, es fuig cap endavant. No se sap fins a on.

stats