Deulofeu a la pantalla
El progrés d’un individu o d’un col·lectiu es basa, en part, en la seva autoestima i convenciment de poder assolir objectius exercint les seves capacitats. Futbolísticament, quan una tetracampiona del món com Itàlia no es classifica per a un Mundial, superada per Espanya, i els conjunts transalpins accedeixen a finals europees per perdre’n dues en tres anys, precisament contra equips espanyols, és lògic que els aficionats i els dirigents se sentin menystinguts, ferits, i que es formulin preguntes que requereixin respostes urgents, amb el risc que siguin massa apressades.
En un recent acte a Barcelona sobre el videoarbitratge, l’antic vicepresident de la Federació Italiana i exjugador del Milan i del Barça, Demetrio Albertini, va oferir un diagnòstic cru. Si els futbolistes que més van destacar en la discreta última temporada milanista van ser Deulofeu i Suso és perquè els jugadors espanyols, tècnicament, estan un pas per davant dels locals. “A la Serie A li calen homes com ells o com Aleix Vidal”, va reblar Albertini, en uns dies en què els incombustibles especialistes de mercato italians enviaven el de Puigpelat a Roma o Florència. “Hauríem de canviar la manera de jugar, el defensivisme, els duels individuals. Necessitem menys política i més programes sòlids, concrets, que tornin a donar valor als joves i als planters dels clubs”.
I per donar un nou aire audiovisual a la competició, la Serie A també s’ha girat cap a l’altra riba del Mediterrani. Mediapro ha adquirit els drets de la Lliga, i els operadors italians estan pendents de si, com esperen, la companyia catalana els revèn la competició o si, per contra, es replica l’estructura que funciona al torneig espanyol. Malgrat que un dels pocs tractats sobre la manera de retransmetre un partit de futbol és d’aquell país (La partita in TV, de Giancarlo Tomassetti), els registi s’havien guanyat entre els col·legues estrangers una certa reputació d’ignorar les directrius continentals, sobretot en les repeticions, que sovint esdevenien una lluita per veure qui oferia més replays en menys temps i no un instant per assaborir de nou l’acció. Popi Bonnici, el realitzador futbolístic de més prestigi al país, va ser contractat per la Lliga per dissenyar un manual d’obligat compliment, en què s’inclinava per un model més anglosaxó: més joc, menys repeticions. En un indret en què la tria de plans també és objecte de sospites al voltant d’interessos obscurs, ara Bonnici ha sigut criticat, fins i tot en directe, pels comentaristes de Sky Italia: “A veure si haurem de demanar un replay per correu certificat”, va bramar el cridaner Fabio Caressa en un Nàpols-Gènova. ¿Busca la lliga italiana els seus Deulofeu, Suso i Aleix Vidal televisius? Quan es defineixi el nou rol de Mediapro se sabrà si el paral·lelisme és vàlid.
