Deures per internet, sí o no?

Una aula amb pupitres
i Ignasi Fernández Terricabras
25/03/2020
3 min

Aquests dies de confinament forçat, els pares d’infants en edat escolar s’han d’empescar tota mena de recursos per lluitar contra l’avorriment i les baralles entre germans. Però entre aquests nois i noies hi ha una diferència. Alguns passen força hores fent els deures que el seu professorat els envia per internet. N’hi ha que irònicament diuen que treballen més ara que quan anaven a escola! D’altres, en canvi, deixen passar les hores enganxats a la tele, la Play o les xarxes socials, a voltes per desesperació dels seus progenitors.

Els centres que han optat per no donar feina a l’alumnat es justifiquen amb l’argument que els va fornir el conseller d’Educació, Josep Bargalló, el mateix 12 de març, quan va decidir suspendre les classes: “La bretxa digital”. Fer activitats virtuals, sostenia amb fermesa, perjudicaria els estudiants de famílies amb menys recursos, que no tenen ordinador o connexió a internet a casa. “És una qüestió d’equitat”, va declarar.

Val a dir que després la mateixa conselleria va rectificar i va oferir orientacions sobre activitats per enviar virtualment als alumnes, amb l’aclariment, però, que de cap manera podien ser “avaluables”. "Entendre aquestes activitats com a avaluables implicaria incidir en la no equitat", deia el comunicat del departament.

No vull minimitzar el greu problema que suposa la bretxa digital per a la societat en general i per a l’ensenyament en particular. Que nois i noies restin al marge d’internet, amb totes les restriccions que això suposa en termes d’accés al coneixement, xarxes de sociabilitat, oportunitats laborals o lleure és un greu factor de marginació.

Però la idea de no donar deures virtuals als alumnes em sembla injustificada, tret que la conselleria disposi de dades estadístiques que la justifiquin. ¿Hi ha alumnes sense connexió domèstica a tots els centres educatius de Catalunya? ¿O només en uns quants? I, en aquests, ¿són la majoria de l’alumnat del centre? ¿En quin percentatge?

Perquè els estudis disponibles a Catalunya apunten a un accés quasi universal a internet entre la població més jove. Posem el cas de la ciutat de Barcelona. Segons l’estudi que Mobile World Capital va realitzar l’any 2016 per encàrrec de l’Ajuntament, la mitjana de llars amb connexió a internet als diferents barris de la ciutat és del 84%. I només el 3,7% de les restants no en tenen per motius econòmics. Les dades oscil·len entre el 96% a la part alta de la ciutat i el 62% a Torre Baró, seguida pel 70% dels pisos a la Barceloneta i a Canyelles. Tot i així, el 79% dels habitants dels barris amb rendes més baixes utilitzen telèfons mòbils amb connexió a la xarxa.

Però les dades canvien si parlem de l’edat. Mentre una tercera part dels habitants de Barcelona més grans de 65 anys no disposen de connexió domèstica a internet, el 95% del jovent entre 16 i 24 anys viu en habitatges que sí que en tenen i el 97% posseeixen mòbils amb connectivitat. En aquesta franja d’edat estan inclosos, doncs, els nois i les noies que cursen batxillerat o cicles formatius. Quant a la població escolaritzada obligatòriament, ens hem de guiar per la possible edat dels seus pares: i resulta que entre el 86% i el 87% de les llars dels barcelonins d'entre 35 i 54 anys estan connectades a la xarxa.

Si aquestes xifres són extrapolables al conjunt de Catalunya –o, com a mínim, a les zones més poblades–, no programar deures virtuals és absurd. Per no perjudicar el grup d’alumnes sense accés a internet, que en algun cas excepcional potser arriba, diguem, al 15% de la població escolar d’un centre, però que molt probablement, quan n’hi ha, no supera el 5% dels casos, es priva d’atenció pedagògica a la totalitat dels estudiants. En comptes de cercar estratègies concretes, adaptades a la realitat de cada centre, o fins i tot de cada alumne –si són pocs, ¿no es podia haver donat als nois i noies sense ordinador el tradicional dossier de fotocòpies o un quadern d’exercicis o fer algun tipus de seguiment telefònic?–, s’opta pel tancament general.

Que ningú no faci res perquè uns pocs no poden fer-ho no és una solució pedagògicament vàlida. El que cal és buscar la forma que aquests pocs no quedin exclosos del progrés educatiu. Igualar per sota no pot ser mai l’estratègia per resoldre els problemes d’aprenentatge. Ni tan sols en temps d’epidèmia. Ni que es faci en nom de conceptes totèmics, en aquest cas mal entesos, com el d’equitat.

stats