A quina hora passa la manifestació?
BarcelonaNi el color de la samarreta ni la complexitat de la coreografia: en temps de covid, totes les mirades d’aquesta Diada se centraven en les mesures de seguretat. I a l’epicentre dels actes de l’Assemblea, a la plaça Letamendi, a tocar de la delegació de la Hisenda espanyola a Barcelona, la seguretat era del tot nostrada. M’ho va fer veure l’“ Agon vas?”del Prosegur de l’entrada. “Que ets de Vic?”, li vaig preguntar, emocionat de poder conversar en català amb un segurata per primera vegada. “Sí, noi, venim espersament de la Plana, que l’empresa és de Centelles!”
Un cop a dins la megafonia deixava les normes ben clares. No passegeu, no us aplegueu, no mantingueu converses entre vosaltres. Seieu a la butaca assignada, el moviment està restringit a anar al lavabo i tornar-ne. “És molt avorrit, no?” “Tens raó, però pensa que la meitat dels periodistes busquen la foto que ho faci saltar tot pels aires, no s’hi val a badar”, m’explicava un voluntari. I, és clar, si no hi ha contacte no hi ha caliu, i fins i tot els aplaudiments més entusiastes semblaven ensopits, com el soroll de fons sense encís dels partits de futbol amb l’estadi buit.
A la plaça Universitat no canviava gaire la cosa. Als bars del voltant la saliva i els aerosols campaven al seu aire, però el recinte de la concentració tornava a ser un grup bombolla: seguretat, embetumada de gel i termòmetre al canell. “Ja no mesurem la temperatura al front, que hi ha molts Miguels Bosé que diuen que et mata les neurones”. Aquí la manifestació era a peu dret, i tanta gent quieta, aturada a dos metres de distància els uns dels altres, semblava un flaixmob d’aquests on se cita tothom per quedar-se congelat i simular que s’ha aturat el temps. Hi faltaven els nonagenaris per la independència, que, per precaució, s’ho miraven des del balcó, però en canvi s’hi van veure banderes gallegues, pancartes casolanes, els Motards per la República i gossos amb l’estelada: totes aquelles estampes que, què carai, fan Diada!
Un mal negoci
Això sí, la manifestació més segura (i també la més avorrida) de les nostres vides també va aixecar indignació. I no entre els turistes (aquest any, quatre gats), ni tampoc entre els constitucionalistes (ahir devien ser a la platja). El principal indignat era en Zabi, el propietari d’un supermercat de la Gran Via, que, veient que al matí instal·laven tanques al carrer, es va fer portar d’urgència una furgoneta plena de refrescos i cerveses, a punt per fer l’agost a mitjans de setembre. “A quina hora passa la manifestació?”, em va preguntar a les set tocades. Quan li vaig dir que aquest any res de res, em va mirar desesperat. “I ara què en faré, de totes aquestes estelades?”
