Entre el diàleg i el martirologi

Diàleg

La realitat de tant en tant s’imposa i en la política espanyola i catalana es comencen a moure fitxes. Amb el fiasco del PSOE i Unides Podem després de les eleccions d’abril, els uns i els altres han entès que un govern d’esquerres que no demonitzi l’independentisme és avui l’única via que tenen Pedro Sánchez i UP per sobreviure. La via per a Sánchez de mantenir el seu propi lideratge i evitar un govern de dretes condicionat per la influència cada cop més gran de Vox en el debat polític general. Perquè, igual com ho van fer en el seu moment el FN francès o la Lliga italiana, Vox posa en crisi els valors del marc democràtic generalment acceptats fins ara i va tensant una corda que arrossega la resta de la dreta en temes fonamentals com la violència de gènere, la immigració i les polítiques socials.

El resultat és que amb Vox estirant el PP i Ciutadans cap a posicions ultres i la vella guàrdia del PSOE i la UCD , les velles glòries de la primera legislatura, tronant contra Pedro Sánchez des del centralisme més ranci, els negociadors del PSOE han passat de parlar de la “crisi de convivència” entre catalans a qualificar el conflicte d’“essencialment” polític i diluir el vermell de les línies de diàleg amb ERC.

És ara quan la paraula comodí diàleg haurà de definir-se i quan les tres bandes l’hauran d’omplir de contingut. Això implicarà renúncies que exigiran coratge a l’hora d’explicar-les per part d’uns polítics que en altres moments fonamentals van actuar amb més impulsivitat que responsabilitat.

Pedro Sánchez té pressa, al contrari d’ERC, que es mou en un terreny pantanós i anirà més lenta del que els socialistes pretenen. La desconfiança en els resultats que es puguin obtenir amb el diàleg iniciat és enorme entre les seves mateixes files i la modulació del discurs necessita temps i proves d’una confiança mútua que avui és completament inexistent. Principalment, la direcció d’ERC vol arribar sense ensurts significatius al congrés convocat per al 21 de desembre, quan les seves bases es pronunciaran sobre la nova estratègia del “mentrestant” i consolidaran els lideratges dels pròxims anys. El vicepresident Aragonès, ungit per Junqueras, serà qui pilotarà els republicans cap a una nova etapa política, en la qual ERC vol ocupar el centre del tauler sobiranista mirant de reüll JxCat. Els nous líders republicans saben que el puigdemontisme amb el qual governa està esperant per tornar-li la jugada que el 27 d’octubre va culminar amb una DUI, que sabien que era una via morta, però a la qual van arribar per la incapacitat d’assumir conjuntament la decisió inicial del president de convocar eleccions. Incapacitat d’ERC i també de l’entorn del president.

Martirologi

Algun dia, amb la perspectiva del temps, podrem avaluar el pes de les xarxes socials en la presa de decisions polítiques d’aquests anys en tots els partits polítics i com l’agitació ha impactat i ha erosionat l’ auctoritas. Va ser el cas a finals d’octubre del 2017 i ho és ara. Aquesta setmana el president Torra feia una piulada reforçant el distanciament de l’estratègia de diàleg amb Sánchez i Iglesias. Torra proposava “escoltar atentament” les reflexions de l’autor de Manual de desobediència civil, Paul Engler, quan deia a Vicent Partal: “Si els catalans voleu guanyar heu de polaritzar molt més, escalar molt més i acceptar alts nivells de sacrifici”. Engler admet que “altres persones seran més contràries a la causa” si es polaritzen les posicions, i en el seu llibre conclou: “Els primers cristians deien que la llavor de l’Església era la sang dels màrtirs. Morir com un màrtir és inherent als moviments guanyadors. No es vol que passi però és inevitable una vegada eleves la tensió”.

Polaritzar pot ajudar a apujar el preu de la negociació, però no es poden obviar les conseqüències que tindrà sobre els ciutadans no sobiranistes ni tampoc els sacrificis que demana als convençuts. Fins ara, l’independentisme ha defensat un Procés indolor, màgic. Avui la lectura del 2017 és diversa i transversalment representada als partits majoritaris, no en canvi a les direccions polítiques. Mentre ERC fa un pas endavant cap a la negociació, el president Torra es va arraconant a ell mateix contribuint als esforços del PSOE per descartar-lo com a interlocutor i actuant més com un activista que com un president de la Generalitat. Els seus consellers i l’espai polític que representen, mentrestant, preparen el dia després, quan el president sigui inhabilitat i JxCat necessiti un líder o una líder per fer front al futur.