Prendre’s seriosament la inversió pública

Aquest ha sigut un any brutal en què la pandèmia del covid-19 ha obligat els governs de tot el món a restringir molts aspectes de la vida quotidiana normal i alhora donar suport als treballadors i les empreses amb mesures d’emergència extraordinàries. I sens dubte la crisi encara no s’ha acabat. Però amb el nou any i la perspectiva dels plans de vacunació contra el covid-19, els responsables polítics i els líders empresarials haurien de canviar de marxa i passar de reaccionar als esdeveniments a fixar una estratègia per al futur. Actualment, “reconstruir millor” s’ha convertit en un lema popular, precisament perquè la majoria de la gent vol intentar crear un futur més brillant en lloc de tornar a fer les coses com abans. Què caldrà, doncs, per restablir durant el 2021 un sentit de progrés en les famílies desconsolades, les comunitats escanyades i les economies fracturades?

La resposta breu és inversió, que significa fer esforços i despeses per obtenir un retorn posterior. Invertir en actius amb l’esperança d’obtenir beneficis a la llarga és un vot de confiança en el futur, que és exactament el que el món necessita ara.

La inversió del sector públic en infraestructures millors i més ecològiques serà particularment essencial per a la recuperació econòmica a curt termini. Aquest tipus de despeses governamentals té grans multiplicadors fiscals, especialment quan hi ha recessions, i contribuirà a crear demanda de noves habilitats i tecnologies. Inicialment, els grans projectes s’hauran de finançar públicament, perquè cap empresa privada es comprometrà a impulsar-los en un moment de tanta incertesa. Tot i així, sempre que els governs inverteixin de manera competent i estimulin el creixement, incrementar el deute públic ara serà la millor manera de reduir els índexs de deute governamental a mitjà termini.

La inversió també és una forma essencial de compensació per a les persones més joves, que han sigut un dels grups més afectats per la recessió econòmica. Molts dels que han tingut la mala sort d’incorporar-se al mercat laboral durant aquesta crisi poden veure perjudicades de per vida les seves perspectives professionals i salarials.

Fins i tot abans de la catàstrofe d’aquest any, sovint he reflexionat sobre la confiança que els polítics visionaris del segle XIX expressaven en el futur de la seva societat, reflectida en les infraestructures, els edificis i les institucions que encara fem servir avui. Van pensar amb una perspectiva de 150 o 200 anys, i nosaltres hem d’adoptar la mateixa mentalitat per recuperar-nos dels xocs del 2020.

La construcció d’una economia i una societat sostenibles i resilients requereix una àmplia gamma d’inversions. La riquesa d’una societat depèn d’un ventall d’actius que estan interrelacionats, com els de qualsevol cartera d’inversions. Alguns, com les infraestructures i el capital productiu, són ben coneguts. Fa molt temps que els economistes insisteixen en la importància del capital humà, o de les habilitats d’una població, però sovint l’han valorat de manera reduccionista, en termes de títols acadèmics formals. El 2020 hem après que la salut, inclosa la salut mental, també és un component important del capital humà.

A més, els responsables polítics han ignorat massa sovint altres actius a l’hora de pensar en el full de balanç públic. En gran part, el capital natural, incloent-hi l’aire net, la biodiversitat i l’estabilitat climàtica mundial, s’ha passat per alt en el mesurament econòmic, tot i ser fonamental per a la vida humana, així com valors més restringits, com la productivitat agrícola o l’absència d’incendis forestals. Però això està començant a canviar a mesura que els estadístics desenvolupen definicions i dades que inclouen la natura i els recursos naturals en els comptes públics.

Els responsables polítics d’economia també han ignorat en gran part el capital social, la confiança entre desconeguts, vital per a qualsevol esforç econòmic sostingut. Molts consideren que el concepte és massa difús i difícil de mesurar, però és l’element més important d’una cartera d’actius públics. Tal com ha demostrat la pandèmia, si tothom actua només per a si mateix, tots en sortim malparats.

És crucial que la visió dels encarregats de prendre decisions sigui de més llarg termini. Fa massa temps que l’horitzó en el camp dels negocis i la política és cada vegada més estret. Molts directors executius, adduint el mantra del valor per a l’accionista, prenen decisions dirigides exclusivament a augmentar els beneficis trimestrals, mentre que els horitzons de sortida de capital risc de només set o vuit anys es consideren llargterministes.

Les persones grans, en particular la generació del baby boom, han aprofitat els sacrificis de consum de les generacions anteriors. Una despesa de manteniment sorprenentment baixa ha provocat enfonsaments de ponts i desintegració de carreteres, mentre que els recursos naturals s’han espoliat i han quedat esgotats. En alguns països de l’OCDE, incloent-hi els Estats Units i el Regne Unit, fa dècades que les empreses inverteixen poc, i han compensat la falta de capital contractant treballadors per fer feines de baixa qualitat amb salaris baixos.

Com era d’esperar, hi ha senyals encoratjadors de canvis generacionals significatius, però també n’hi ha d’alarmants. Per exemple, als joves els importa més que a les generacions més grans protegir el medi ambient, però estan cada vegada més insatisfets amb la democràcia.

Alguns governs es prenen seriosament la necessitat de tenir una perspectiva a llarg termini sobre la riquesa pública. Islàndia i Nova Zelanda, entre d’altres, han adoptat marcs de polítiques de benestar, mentre que els organismes públics de Gal·les tenen la responsabilitat legal de salvaguardar el benestar de les generacions futures. Cal que molts més governs agafin camins semblants.

L’actual catàstrofe sanitària i econòmica ha arribat poc més d’una dècada després de la crisi financera mundial. Si no comporta canvis sistemàtics en la formulació de polítiques i en les empreses, serà només una de les moltes crisis que vindran, perquè el que és insostenible no es pot sostenir de cap manera. L’esperança és que encara hi ha temps per donar forma a aquest canvi.

Traducció: Marc Rubió Rodon

Copyright Project Syndicate