Dies de periodisme

D’entre les moltes definicions de periodisme que existeixen, les canòniques i les apòcrifes, les de diccionari i les que s’improvisen, les que ens identifiquen i les que discutim, n’hi ha una que m’agrada especialment. La vaig llegir en l’obituari que el periodista Xavier Mas de Xaxàs va escriure a La Vanguardia amb motiu de la mort de la seva amiga Margarita Rivière. L’autor explica que ella “preguntava per saber i sabia escoltar”. “Preguntar i escoltar. Després, escriure i explicar. Aquesta és la base del periodisme”, escriu, citant-la. ¿Existeix una manera més clara i senzilla, més diàfana i precisa, de caracteritzar l’ofici que estimem? En aquestes quatre paraules, ben dites, expressades amb bon gust i coneixement de causa, s’hi troben sintetitzats tots els estudis periodístics possibles, hi caben totes les assignatures universitàries de les carreres de ciències de la informació. Per això, cada any, en algun moment del curs, als meus alumnes els llegeixo amb veu alta l’article de Mas de Xaxàs perquè en la seva eloqüència el trobo emocionant. I perquè sempre em fa pensar.

Aquests dies penso molt en el periodisme, en la professió que vaig triar perquè em semblava que podia servir per exercir-la. I penso en una pel·lícula. Bé, de fet penso en moltes, no puc evitar-ho. De fet, per posar nom a aquest article setmanal que avui comença li he manllevat el títol a aquesta pel·lícula en què fa dies que penso. És un dels films més memorables de Billy Wilder. El gran Carnaval, sí, aquella història de 1951 protagonitzada per Charles Tatum (immens Kirk Douglas), periodista alcoholitzat, habituat a males praxis professionals, desesperat per aconseguir una notícia que el rescati de l’ostracisme, una exclusiva que el faci remuntar. Se li obre el cel quan descobreix que un miner ha quedat atrapat en un túnel i veu l’oportunitat de construir al seu voltant un circ mediàtic, un gran Carnaval a costa de la vida del pobre miner, el rescat del qual el periodista va allargassant en benefici propi. Un film sensacional, d’una clarividència i capacitat d’anticipació que em deixen bocabadat cada vegada que el reviso o que hi topo per casualitat.

I digueu-me si no és d’una actualitat que fa feredat. Per sort no em va tocar viure la tenebra del franquisme, només conec per històries i per lectures -i per pel·lícules!- la putrefacta acció de la censura que s’exercia sobre qualsevol manifestació intel·lectual i cultural amb ànim de sobresortir de la grisor. Doncs, ves per on, la falta d’escrúpols manifestada en carn viva en els mitjans de comunicació és avui en dia una realitat fefaent. Tenim un bon grapat de Charles Tatum al capdavant d’emissores, programes i diaris. Aquests, però, no busquen el benefici propi de manera immediata -el discutible eximent que potser tenia el personatge de Douglas-. No, ells no ho fan per sortir de cap pou, ho fan perquè senzillament estan al servei del poder. Tenen un bé superior que han de protegir, en aquest cas la unitat d’Espanya, que passa per davant de tot, que arrasa qualsevol consideració sobre ètica, moral o consciència personal. De fet, el motiu és el que menys importa, ja en trobaran un altre quan aquest que avui els ocupa els hagi deixat ben saciats. Perquè el que els mou no és la defensa ni l’atac de res en concret, el que els mou és el servilisme, la condició de majordoms, de lacais amb un megàfon per proclamar la doctrina oficial. Quan toca es neguen les pallisses de l’1-O. Quan toca se silencien les responsabilitats dels focs de Galícia. Quan toca no es diu res de les imputacions i les condemnes per corrupció. No pregunten, no escolten. No expliquen. És el seu gran Carnaval.

PS: I al costat de la crítica, enganxada com una paparra, l’autocrítica. Tots tenim túnels. Potser algun dia s’hi quedarà algú atrapat.