L’OBSERVADORA

Dies que marcaran anys

Dies que marcaran anys
i Esther Vera
12/10/2019
3 min

Entrem en la setmana de la sentència en un ambient d’incertesa i precipitació d’un xoc. A Catalunya les principals forces sobiranistes admeten que n’han après, dels costos del 155, i que cal mantenir el control de les institucions. Ni la intervenció de la Generalitat, ni la dissolució del Parlament semblen ja sacrificis que acostin la independència ni el referèndum. En la pràctica, s’ha acceptat que no hi ha dreceres; sense dir-ho i en alguns casos insinuant públicament el contrari, però sense capacitat real de condicionar l’acció política.

Institucionalment vindran dies de declaracions a tots els nivells de les administracions que es paralitzaran quan es conegui la sentència. Es treballa encara entre els líders civils i polítics del sobiranisme per aconseguir majories de rebuig de la condemna que permetin centrar la resposta en els drets civils, incloent-hi uns comuns que intenten esmunyir-se d’algunes fotografies. En campanya, uns i altres vigilen que les imatges no els descavalquin dels equilibris que els exigeix la política espanyola.

Qui lidera el país? El lideratge està fragmentat entre la presó i les institucions. Dins del govern de la Generalitat serà difícil fer compatible la preservació de la institució, l’exercici de l’autoritat política sobre els Mossos i la distància estratègica entre els discursos del president i les manifestacions d’alguns dels seus consellers. El president de la Generalitat, asseguren fonts del Govern, ha transitat en les últimes setmanes cap a posicions més resignades que les de la conferència de l’agost a Prada. La posició del president és endimoniadament difícil i el situa entre l’obligació institucional amb tots els ciutadans de Catalunya, la consciència que la cúpula dels Mossos es plantejaria detenir-lo si un jutge així els hi ordena, i la seva ànima d’activista que no renunciarà a la independència del país, però que topa cada dia amb els límits de l’acció política.

El lideratge del carrer passa pel reconeixement unànime -inclòs el PSC de Miquel Iceta- del caràcter pacífic del moviment. Els CDR, estructurats en una cúpula que es manté en l’anonimat per fer front a la repressió, asseguraven en l’edició de divendres de l’ARA que mai avalarien “l’ús d’explosius ni posar en perill la vida de persones”. L’anomenat Tsunami Democràtic, inspirat pels moviments tradicionals de lluita no-violenta, és un artefacte per canalitzar una reacció del carrer que ningú no és capaç de calcular.

Uns i altres admeten que la dificultat serà demanar al carrer que aturi les mobilitzacions quan l’estratègia així ho recomani. De la mateixa manera que els vells sindicalistes antifranquistes admetien que el més difícil és saber aturar una vaga, avui no és clar qui avaluarà guanys i costos de la mobilització, en funció del que resulti útil per a l’objectiu d’aconseguir una taula de negociació i un referèndum.

Pobra democràcia espanyola,que està assumint pagar un preu tan alt a canvi de la unitat de destí en l’universal. La justícia fa front a un descrèdit sense precedents per la construcció i adaptació del cas del Procés a les obligacions polítiques a les quals han renunciat successivament el PSOE i el PP. Veurem si els jutges del Suprem consideren els líders socials i polítics del Procés inductors de l’alteració de l’ordre públic, si fan una interpretació més o menys laxa dels tipus que se’ls imputen, si posen condicions al compliment de les penes.

Després de dos anys a la presó, començarà el compte enrere per a Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull. També per als acusats que són al carrer però amb el futur en suspensió: Carles Mundó, Santi Vila i Meritxell Borràs.

L’excepcionalitat d’un país pendent d’una sentència. El país aguanta la respiració i venen dies de consternació per a qualsevol ciutadà que sigui capaç de tenir una visió humanista i constructiva de la cosa pública. El sobiranisme i la majoria interpel·lada per la degradació democràtica d’Espanya hauran de mantenir la calma davant d’aquells que sempre busquen la humiliació del contrincant, tan arrelada en els múltiples vestigis franquistes.

La sentència coincidirà amb el trasllat de la mòmia de Franco, que no és un èxit actual sinó un demèrit d’una Transició poruga i d’una democràcia en regressió que veu excepcionalitats en la gestió de l’enterrament de la dictadura. Només cal sentir el prior del Valle de los Caídos o els comandaments de la Guàrdia Civil que s’atreveixen a fer política. El país afronta, una altra vegada, dies d’aquells que marquen els anys que vindran.

stats