Diferència i repetició

Que ningú no s’espanti: no faré cap dissertació sobre el clàssic de Gilles Deleuze. Tampoc no faré referència al principi de variació d’Eugenio Trías, el filòsof català més important dels últims cinquanta anys. I perico, tot sigui dit: lògic, tractant-se del “filòsof dels límits”. Ni em referiré a l’etern retorn nietzscheà. Perquè aquí hem vingut a parlar de futbol. Tot i que aquests conceptes -“diferència i repetició”, “variació”, “etern retorn”- són ben útils per explicar aquest club. S’assembla -sense ser el mateix- al que, en versió cinematogràfica popular, en diem “el dia de la marmota”.

Ara mateix l’optimisme ha envaït l’ànima perica. Amb fonaments -partit del Barça, discurs d’Abelardo, fitxatge de Raúl de Tomás, sensacions dels jugadors-, però sobretot perquè tenim memòria i recordem que per aquí ja hi hem passat. Que aquesta és una història molt complicada que sempre acaba bé. Això és bo i no tinc cap intenció de posar aigua al vi. M’il·lusiona la mobilització de pericos per anar a Vila-real. Valoro molt l’aportació econòmica dels jugadors al viatge dels seguidors. Però recordem que tenim onze punts, que som cuers i que per salvar-nos hem de fer una gran segona volta. Tinguem present que és molt difícil. Com la temporada del drama del Múrcia, com la del gol de Coro, com la del “Em direu boig” d’Iván de la Peña, com la de Clemente, com la de Luis Fernández, com la de Pochettino (que gran Poche i la seva granja!!!). Però haver-ho fet tants cops no és garantia de tornar-ho a fer. Fer-ho aquesta temporada requereix una heroïcitat específica: l’heroïcitat de gener-maig del 2020. Cinc mesos. Tot o res.

Però l’etern retorn no és repetició. I aquest any estan passant coses insòlites. El fitxatge de RdT, el més car de la història del club, trenca dues inèrcies: la d’acabar fitxant les terceres o quartes opcions i la de fer les incorporacions sense haver d’esperar al 31 de gener. I tampoc és habitual que un golejador fitxat per l’Espanyol marqui els seu primer gol pocs minuts després de debutar. És lògic, els pericos veiem com a molts altres els passa però a nosaltres no. Hem viscut grans alegries de les salvacions agòniques, però no estem acostumats a la felicitat quotidiana.

Diumenge tenim un partit molt important. Perquè ens hi juguem seguir alimentant el sac de les esperances. Però no és cap final. Si perdem no estem condemnats. I encara més important: si guanyem no estem salvats.