La dignitat indignada

Lizano ha mort. Visca Lizano! Un poeta que no va fer altra cosa que somiar en la boda única (“ Si todos fuéramos novios! ”). ¿No és curiós que hagi deixat aquest món quan s’ha produït aquesta mena de sorpasso en la política, on sembla que la raó dels humils i els humiliats, la set de justícia social, comença a treure el cap per recuperar la dignitat indignada? Un cas únic i fascinant, one of a kind, que diuen els anglesos. Sort hem tingut que una colla de poetes el van rescatar: Casasses, Vinuesa, Caño, Pope... I Lizania queda com una mena de summa poètica impressionant. “El artista sabe que no tiene mérito, que es la energía creativa la que le vive ”. Ho tenia clar. Que Déu li refresqui el rostre!