Digueu-li que jugar a fer jugades no és jugar

Periodista / I EntrenadoraEspanya va caure eliminada contra Rússia perquè va tenir un joc molt pla i molt lent. No va perdre als penals ni va perdre perquè Rússia adoptés un pla defensiu. Va perdre perquè va atacar amb por i sense idees, perquè sempre es va moure per fora de l’estructura russa i perquè va ser incapaç de potenciar els seus millors jugadors. Els va anar castigant, de fet.

Ni des de la banqueta ni des de dins es va saber frenar la inèrcia autodestructiva d’un joc que ho reservava tot a l’egocentrisme d’Isco, que marxarà elogiat com l’únic que ho va intentar de debò, quan sovint era el principal fre de totes les sinergies que permetia el partit. El desig de participació del malagueny es multiplicava a mesura que passaven els minuts, i Espanya, ultraprotegida amb Nacho i Koke prop de Busquets i els centrals, no avançava, i ningú va adonar-se que, en el seu intent per canviar el rumb, Isco el confonia encara més. És com el remolí que t’enfonsa avall i que t’enfonsa encara més si t’hi rebel·les.

Però Espanya no va saber endinsar-se i sortir pel rebuf i va topar més de 120 minuts contra Rússia al ritme barroc d’Isco. Era el risc que corria la roja per haver-lo proclamat líder i haver-li donat tants graus de llibertat. L’equip, contagiat pel seu abús de joc al peu i pel seu trot lent, no va fer ni pessigolles a una Rússia pencaire. Només pencaire.

Fer jugades no és jugar però ningú li va saber dir a Isco que el partit demandava recepcions allunyades, esperes entre línies o moviments en ruptura, i no pas baixar a treure-li la pilota a Ramos o Piqué quan no hi havia cap rus que pressionés.

Tampoc tocava obrir-se per desplegar els laterals cap a dalt -si més no pel carril de Nacho-, perquè l’única cosa clara del pla d’Espanya era que l’atac havia de mantenir uns mínims en vigilància defensiva per evitar sagnies al contraatac com havia passat amb altres rivals, però Isco anava fent. I desfent.

Busquets i Koke no sabien on posar-se, pendents de reequilibrar la seva ubicació al camp per deixar que el malagueny, que a més baixava amb mala orientació i sense mirar la porteria contrària, jugués a fer uns quants tocs abans de donar-li a algú altre. Semblava que era qui més volia accelerar, quan era qui ho feia tot més lent.

La seva incontinència va capar l’estructura ofensiva, perquè se solapava amb altres companys, tapava línies de passada millors i aïllava jugadors més disciplinats en el rol col·lectiu.

Diego Costa i Silva van ser els més malparats, quan eren els que més mobilitat -i paciència- tenien en espais profunds.

Asensio tampoc va acabar de trobar el seu lloc, alterat amb tants canvis de banda per seguir-li el joc a Isco.

És evident que no tot va ser Isco, però és tan perillós que es digués que ho era, com que se li elogiés cada toc horitzontal i cada regat des de parat. M’imagino la canalla que busca referents i em preocupa que s’imiti més el desmarcatge estèril d’Isco que la passada a l’esquena del rival que demana Iniesta. També em passa en una graderia quan s’aplaudeix una ruleta en terra de ningú. Defecte de fàbrica.

Però és que jugar a fer jugades no és jugar a futbol i les tandes dels penals són per als més valents.