Digueu-ne mentida, simplement

Ho va formular amb contundència Aristòtil en un text fundacional de la cultura europea, la Política : “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. La política, la vida en comú dels humans que es regeixen a si mateixos, es basa en el valor de la paraula per dir sobretot el que és just o injust. I és que la política es fonamenta en un acord al voltant de les coses que les paraules diuen i, recíprocament, en el respecte de les paraules per les coses. Així, la mentida, és a dir, el discurs fals que diu el contrari del que la veritat dels fets imposa, no és una posició política, sinó que és, de manera radical, la negació de la política. Per això, sosté Aristòtil, si no donem a les paraules el valor de realitat que tenen llavors les paraules no valen per a res i ja no és possible ni tan sols parlar.

Una certa tradició moderna, que arrenca de Maquiavel i, passant per Mazzarino i Fouché, arriba fins als totalitarismes del segle XX, va voler capgirar aquest principi bàsic de la política convertint la mentida en l’instrument propi de l’acció de govern. Al capdavall, “són tan simples els homes [...] que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar” ( El príncep ).

Hannah Arendt, a Els orígens del totalitarisme, ja va analitzar, a partir del nazisme i l’estalinisme, com la mentida, a través de la propaganda i l’adoctrinament, opera fins i tot abans de l’establiment dels règims totalitaris: “Abans que els líders de masses s’apoderin del poder per fer encaixar la realitat en les seves mentides, la seva propaganda es caracteritza per l’extremat menyspreu pels fets com a tals, perquè en la seva opinió els fets depenen completament del poder de l’home que pugui fabricar-los”. Per això, afegia, “el que convenç les masses no són els fets, ni tan sols els fets inventats, sinó només la consistència del sistema del qual suposadament són part”.

Només cal llegir dos textos clàssics, imprescindibles, com LTI. La lengua del Tercer Reich, de Victor Klemperer, o El vértigo, d’Evgènia Ginzburg, per descobrir l’abast del poder de la propaganda, l’adoctrinament i la mentida a l’hora de bastir les estructures bàsiques dels règims totalitaris. Quan els discursos falsos s’instal·len en una societat, de manera impune, i atorguen versemblança a relats completament contraris a la veritat i la realitat dels fets, s’estan sabotejant els fonaments de la política i, per descomptat, la possibilitat no només d’establir un diàleg entre opcions ideològiques diverses sinó fins i tot la possibilitat mateixa de parlar al voltant de qualsevol cosa.

És legítim que Rajoy, Cospedal o Méndez de Vigo siguin contraris a la independència de Catalunya. I fins i tot és legítim que pensin que la ciutadania de Catalunya no té dret a decidir si vol continuar formant part de l’estat espanyol o no. En realitat, el Partit Popular, quan era Aliança Popular, fins i tot estava en contra de l’autonomia de Catalunya. El que Mariano Rajoy no pot dir, com ha dit a les Corts, en la seva condició de president del govern espanyol, davant de la possibilitat que les institucions de govern de Catalunya convoquin un referèndum, és que “això només passa a les pitjors dictadures”. El que María Dolores de Cospedal, ministra de Defensa, no pot dir, com ha comentat en una entrevista a Onda Cero, és que això és “un intent de cop d’estat” o “una amenaça de cop d’estat”. El que no pot dir Íñigo Méndez de Vigo, portaveu del govern espanyol, és que això “és un veritable cop d’estat”. I no ho poden dir perquè això es fals, perquè és una mentida i perquè contradiu, de manera flagrant, la realitat i la veritat dels esdeveniments del que està tenint lloc a Catalunya. Aquests discursos són repugnants perquè són tòxics, i no només mereixen el més absolut dels menyspreus sinó que han de ser denunciats com a falsos. No són opinions, són mentides.

El PP, amb Ciutadans i el PSOE, va començar, ara fa dos anys, a bastir un relat que pretenia convertir Catalunya en un país indiscriminadament corrupte, on els tràfics mafiosos d’influències, prevaricacions i saqueig de les arques públiques són la norma quotidiana i generalitzada en totes les institucions. Ara, quan ja és imminent la convocatòria i propera la celebració del referèndum d’autodeterminació, s’acaba d’inaugurar la segona fase de la intoxicació i l’adoctrinament basat en la mentida: a Catalunya, on es viu, segons diuen, en una situació de dictadura, s’està a punt de donar un cop d’estat. Són mentides tòxiques. En vindran més i, previsiblement, encara molt pitjors. No en digueu postveritat. Digueu-ne mentida, simplement.

Cal recordar que no hi ha democràcia sense respecte escrupolós per les decisions de la majoria. I que, sense respecte per la paraula i per la realitat dels fets, no hi ha, ni pot haver-hi, ni tan sols política. És molt senzill.