Un altre dilema

L'acció del govern de la Generalitat ha estat obstaculitzada, en la present legislatura, per la incapacitat per part dels partits independentistes de donar resposta a un dilema. Una opció –la preferida pel president Torra i els diputats que li donen suport– considera que calia dificultar la governabilitat de l’Estat per tal de posar de relleu la injustícia de la persecució judicial contra els líders independentistes i les deficiències democràtiques d’un estat que es nega a permetre un referèndum d’autodeterminació. L’opció alternativa –la preferida per ERC– persegueix “eixamplar la base” independentista, la qual cosa, a la pràctica, consisteix en aparcar els dos assumptes anteriors i no descartar arribar a acords amb partits antiindependentistes i amb el govern de l’Estat. La primera opció respon a la idea que el mandat rellevant és el de l'1 d’Octubre, mentre que la segona té en compte que, a més de l'1 d’Octubre, cal tenir en consideració el 8 d’octubre del mateix any, quan una multitud de catalans es van manifestar amb el lema “No somos fachas, somos españoles”.

Dissortadament, el dilema continua exactament igual, i les dues forces coaligades també. Tanmateix, i per a bé o per a mal, està emergint un nou element que obligarà totes dues parts a posicionar-se. En primer lloc, durant la campanya electoral; en segon lloc, com a partits de govern en cas que en segueixin formant part.

Em refereixo als fons comunitaris que estaran a disposició d’Espanya a partir dels últims mesos d'aquest any. Pedro Sánchez es va apressar a comparar aquests fons amb el Pla Marshall que va impulsar la reindustrialització d’Europa –no d’Espanya- després de la Segona Guerra Mundial. La comparació no és del tot desencertada perquè es tracta d’una oportunitat única per fer més productives i més sostenibles les economies europees. És molt probable que hi hagi un abans i un després d’aquests fons, i que els països que els inverteixin més sensatament gaudeixin d’un impuls significatiu en comparació amb els que malbaratin l’oportunitat.

Com se sap, els països membres de la Unió Europea han acordat –després d’una àrdua negociació– que Espanya disposarà de 140.000 milions d’euros, dels quals la meitat aproximadament a fons perdut i l’altra meitat en forma de crèdit a molt llarg termini.

L’administració d’aquests fons estarà governada per dos principis: la condicionalitat i la centralització. El primer significa que els estats del nord d’Europa hauran de donar el vistiplau als projectes en què Espanya vulgui invertir; el segon significa que serà el govern espanyol el que proposarà els projectes. Tots dos principis poden justificar la insatisfacció i fins i tot la indignació: el primer perquè suposa una tutela sobre l’Espanya sobirana; el segon perquè significa que la Generalitat no participarà en la seva administració.

Tanmateix, la condicionalitat i la centralització tenen avantatges per a nosaltres, i no menors. No hi ha cap dubte que Madrid s’endurà la part del lleó dels fons a distribuir. En part això es deurà al fet que així és com funciona Espanya, però també perquè aquella ciutat concentra les grans empreses espanyoles, les quals seran capaces de presentar projectes ambiciosos en el camp de la transició energètica (les grans elèctriques) i de la digitalització (Telefónica). Ara bé, un cop acceptat resignadament aquest fet inexorable, no hi ha dubte que la competència pels fons ens beneficia. Per dos motius; en primer lloc perquè, al cap i a la fi, els projectes que poden transformar un model productiu sorgeixen d’un ecosistema de recerca i emprenedoria, i aquest ecosistema –a Espanya– només existeix a Catalunya. En segon lloc, perquè, en la mesura que els estats del nord d’Europa siguin exigents amb el destí dels fons, és molt improbable que el govern espanyol sigui capaç de reunir prou projectes com per exhaurir els recursos disponibles.

Així doncs, es donen les condicions perquè Catalunya es beneficiï molt significativament dels fons comunitaris. Ara bé, i a diferència del cas madrileny, on les grans empreses faran la feina pel seu compte, el protagonisme de la Generalitat a l’hora de promoure’ls és imprescindible. Prenguem, per exemple, el cas de la indústria porcina, un sector importantíssim a Catalunya però que està amenaçat de desaparició un cop se li exigeixi que interioritzi els enormes costos mediambientals que ocasiona. Només l’impuls públic –en forma de recerca, infraestructures de tractament de residus i taxes sectorials– pot resoldre el tema, i potser és ara o mai.

Els partits independentistes hauran de triar, doncs, si adopten una actitud de denúncia de la centralització i consegüent passivitat o si, pel contrari, decideixen que és millor participar-hi activament. El que és segur és el que faran els bascos, i és segur també que se’n beneficiaran per sobre del que els pertocaria amb la territorialització dels recursos.