Dilemes valencians per a catalans
Els valencians ens trobem en una cruïlla, molt més del que es puguen trobar altres pobles de l'Estat espanyol. Per una banda, tenim un potencial cultural inqüestionable, amb editorials potents, revistes de referència, poderoses xarxes educatives (Escola Valenciana, les universitats públiques, amb la Xarxa Lluís Vives), música en valencià, una bona tradició teatral, un grup d'artistes plàstics de reconegut prestigi internacional ben connectats amb els creadors catalans... I, per una altra, res de tot això es produeix d'una manera natural, amb el suport institucional del govern valencià. Tot això existeix malgrat l'oposició directa (o el silenciament) de les institucions governades pel PP. La cultura catalana al País Valencià, de qualitat i de rigor contrastat, és una activitat que es condueix si no des de la clandestinitat sí des de la manca de suport institucional.
Què vol el poble valencià?, potser us pregunteu. Realment és estrany el que passa i crec que per a poder explicar-ho una mica cal buscar algun motiu extraordinari. Potser cal recordar que el nostre poble ha patit d'una manera especialment sinistra la pressió de l'Estat espanyol: la batalla de València, esdevinguda en la dècada dels setanta i liderada des de Madrid, va polaritzar l'ús natural de la llengua i de la cultura. Si a Catalunya parlar en català és una realitat assumida per bona part de la classe política, en canvi al País Valencià fer ús de l'idioma (sobretot si aquest ús és des de la correcció normativa) és més que mai una qüestió ideologitzada. De res, o de molt poc, ha servit la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres maquillatges institucionals. Cada vegada més, per a un polític dir "bon dia" implica més coses. Més coses que no tenen res a veure amb "bon dia".
Els valencians som els últims culpables dels dirigents que tenim, perquè han estat elegits democràticament. Si aquests dirigents persegueixen l'idioma, o decideixen no donar suport a les iniciatives culturals en valencià, la solució seria no votar-los. Dit això, i assumida la nostra responsabilitat col·lectiva, també cal dir que el nostre poble ha rebut des de fa dècades un atac duríssim i constant des de les institucions de l'Estat espanyol, tant se val que en el govern hi foren els conservadors o els socialistes. El que s'ha dirimit a les nostres terres ha estat una pulsió entre dues cultures, l'espanyola i la catalana, que han entrat en litigi pel control polític i ideològic d'un territori. Si per una banda la catalanitat de la nostra terra és inqüestionable (només cal fer un ràpid repàs dels topònims, de la història o del nostre llistat d'autors literaris), per una altra les característiques del país han facilitat molt la ràpida castellanització. El flux cultural que entra pel Sénia és massa esquifit si el comparem amb la constant radiació que ens arriba des de Castella.
Comptat i debatut, els valencians (molt més que els mallorquins) hem estat en molts sentits les víctimes col·laterals d'aquest xoc cultural entre Catalunya i Espanya. Bona part de la massa social valenciana està farta de l'enfrontament, i com molts altres pobles tan sols desitja viure en pau, ço és, que les seues necessitats més peremptòries estiguen cobertes. Aquest missatge de bon viure, sense cap gruix crític, el projecta amb més claredat el partit conservador, que sempre que pot atia en contrapartida l'anticatalanisme i altres conflictes espuris (el tema de l'aigua, per exemple), i que controla els principals mitjans de comunicació locals.
El tancament de TV3 busca silenciar una veu crítica, i en aquest sentit també cal interpretar el recent intent de censurar les informacions polítiques de les cadenes espanyoles contràries (TVE, Telecinco, Cuatro i La Sexta).
Per tot això, quan els catalans us pregunteu com és possible el que passa al País Valencià cal recordar aquestes qüestions en les quals Catalunya està ben implicada. I per això també crec que, d'alguna manera, res del que ens passa és del tot aliè a vosaltres.